¾ de punt.
Aquest missatge que faig anar per títol, just de mida i quasi en clau secreta, és el que a molts passejants de la vida com jo ens pot salvar la pell en època de crisi.
Son els tres quarts de punt que el Banc Central Europeu ha rebaixat del preu del diner perquè aquest no pari de córrer. Ara només falta que bancs i caixes recuperin la seva confiança per deixar que ens endeutem més i que el carro no s’aturi del tot; amb perdó de l’expressió, hipocresia de mercat se’n pot dir d’això.
Aquesta crisi que ningú sembla saber d’on be ni qui n’és el responsable es troba ara en el punt d’inflexió o trencament plàstic on tenint el peu al coll a punt d’escanyar-nos, l’amo del peu (ningú sap qui és tampoc) l’alça una mica per no matar la gallina mentre pongui ous.
El galimaties del sistema econòmic, amb permís dels economistes, és un joc fet a mida per mantenir la roda girant.
Produïm per fer diners i poder-los gastar en productes que hem de produir.
El planeta se’n ressent, les butxaques sempre eixutes, el tercer mon esdevé quart i el gran poder, el de debò, el qui ens te el peu al coll, s’ho mira com qui guaita la granja de lloques un dia de tempesta. Quan aquesta passi, la tempesta, tot rutllarà de nou, les gallines a pondre, el pinso que no falti, la gàbia ben estreta i el granger a vendre ous.
I ara és hora de donar solucions de futur i per això el sistema financer sofrirà una profunda transformació que en realitat serà una mà de pintura i prou, per justificar que el model ha canviat i garantir que això mai més torni a passar; i potser fins i tot algú s’ho creurà.
Que aquesta serà la tempesta del segle, en podem estar gairebé segurs, però a la fi, tempesta i prou.

jimmi Romeu.
La Factoria.

A granel.

Aquell dia em trobava a Tàrrega per punyetera casualitat, coses de la feina m’havien dut, sempre atrafegat, a la capital de l’Urgell; sabia, inconscientment, que era una ciutat amb tradició de comerç, potser d’aquell d’abans, de bata i llapis esmolat a l’orella.
Caminava amb les idees barrinant pel meu cap. La vorera era estreta però el trànsit escàs i això sol ja em distesava de les presses d’entre setmana, era dimarts a mitja tarda i ja havia enllestit.
Els meus ulls, de sobte, em van fer mirar cap a una portalada de fusta amb quatre vidres simètrics i amb poques pretensions d’aparador, a la vora hi penjava un rètol “Llibreria Major 23”; estava clar on em trobava però allò no semblava pas una llibreria.
Tafaner com sóc, vaig creuar el carrer per enganxar-hi el nas a la vidriera i vaig veure que sí, realment era una casa de llibres.
Sense voler-ho em trobava dins, sorprès pel que hi veia, una gran saleta de casa envoltada de prestatges carregats de llibres, però seguia sense semblar una llibreria típica. La Laura, la noia que la regenta no em va atendre com una botiguera, semblava més una lectora apassionada que tingués les portes de la seva biblioteca obertes i amb un somriure franc em va preguntar què m’agradava llegir.
Sense adonar-me’n, li estava explicant les meves coses, la meva vida i els meus costums, ella també em feia saber com era, quasi sense parlar. Quan em vaig sincerar i li vaig explicar que havia entrat per curiositat va fer un somriure encara més excel·lent i em va explicar qui era.

La Laura tenia apetit de lectura i molta gana de saber i un bon dia d’aquella passió en va fer el seu negoci, ella no és una venedora de llibres, la Laura ofereix històries als seus clients i aquests li agraeixen amb diners.
Em va explicar que l’esperit que envoltava la seva llibreria era també present a altres botigues i negocis de la ciutat; una manera natural i sana de fer comerç, una feina afable i d’aire gentil que mirava al seus clients com amics a qui resoldre dubtes i amb qui fer-la petar, quan es volgués.

Em va parlar de l’”Etna”, una botiga on la Marçala transmetia la seva manera de ser amb els vestits, penjolls i sabates que hi exposava; i de la “Camena”, on l’Anna i la Mª Alba havien creat el seu racó encisador on perdre’t encuriosit per l’artesania que hi mostrava, art pensat per vestir les cases i els espais amb un gust exquisit.
La Laura, la llibretera, també em va explicar que totes eren amigues i que compartien una manera de veure la vida que les va empènyer, ara fa poc, a unir esforços per donar una forma al seu estil de comerç. Vaig entendre que era com una mena d’agrupació de comerciants, però no, allò en realitat s’assemblava més a una colla d’amigues que pensaven en comú amb sentiment 2.0. Un manera de treballar plegades en objectius comuns i compartint experiències.

Aquest agrupament botiguer, anomenat “A Granel” està format també per l’”Anna Puig” que com ella mateixa diu, és un “espaidees” de creació de joieria contemporània; La Nou, la "jugueteria" dels meus somnis amb tractors i cuines de fusta, i llaunes de pèsols i paquets de sucre en miniatura; colors i formes que et farien jugar, si et deixessin sol i ningú no et mirés.
Només acomiadar-me de la Laura, a qui vaig de fer dos petons i un somriure agraït, vaig anar a visitar l’estudi de la Carmina Castelló, una pintora que també forma part d’”A Granel”. L’estudi de la Carmina em va traslladar en el temps i l‘espai a l’antiga Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega, amb aquell desordre imprescindible on tot, però, és ben desat on l’artista vol. Jo no sóc cap expert en pintura però si veig un quadre i m’agrada, m’enganxa, em sorprèn i em pica el nas, és que és bo de debò i la pintura de la Carmina ho te això, a més tot el seu àmbit és ple de llum i verd de les plantes que venen d’un petit gran pati interior, en conjunt sensacions magnètiques, seguint el mateix fil conductor de les altres botigues que la Laura em va descriure.
El quarter general d‘aquest equip de col·laboració botiguera no és un despatx ni una oficina sinó que és el “Kirikú”, un cafè de la “bohemme” que com be diu el Joan Barril no és un fluid sinó un àmbit.
Aquest cafè de la Plaça de les Nacions sense Estat, és un lloc d’aquells especials, on personatges i pintors, artistes, musics i estudiants hi deixen sovint el seu rastre, impregnant el seu ambient de contemporaneïtat i avantguarda.

Ja no recordo que hi vaig anar a fer a Tàrrega aquell dimarts, però sí que recordo be l’Angeles de Kirikú que mentre em servia un te verd amb unes pastes em parlava del temps i del poble i del mon sencer, sense coneix-se’m de res però com si em conegués de sempre. Recordo també la Laura i la Carmina, la Marçala...
Crec que aquell comerciant de bata i llapis esmolat a l’orella encara reposa una mica entre totes elles, però la seva aura és postmoderna, del segle 21 i amb un to de progrés ben entès i una mica indi. Atractiu vaja.
Si us dic que hi tornaré potser semblarà un anunci, però sí, hi tornaré i potser em compraré una cuineta de fusta amb forn, aigüera i rebost.

jimmi Romeu.

Sexe, mentides i cintes de vídeo.

Be, en realitat son vots, fotocòpies i cortines de fum, però el títol calia fer-lo llampant.
Fa poc se’m va publicar en aquest diari un petit sainet on parlava del desencís provocat per l’alcaldessa de Mollerussa, any i mig després de la seva sonada victòria a les municipals. Una victòria que molts varem celebrar i que semblaven obrir un espai de llum i claror al futur de la ciutat.
L’endemà d’esser publicat el sainet, l’alcaldessa, amb qui vaig coincidir al Consell Comarcal, em va renyar enèrgicament per haver estat crític en el meu escrit, com si amb això hagués caigut en prohibició o be pecat mortal.
M’ho vaig prendre com un cop calent poc rumiat.
Amb els dies però, he vist que no era tant calent. L’alcaldessa de Mollerussa ha esdevingut una cortina de fum, més fosca potser que la mostrada per l’anterior govern a qui ella, jo i molts, sempre varem criticar per aquest motiu.
La negativa de l’alcaldessa a fer l’auditoria externa promesa electoralment, l’aprovació del POUM fent poc soroll per no despertar inquietuds i l’absència d’una participació ciutadana amb la que va omplir els cartells electorals, se sumen ara, entre altres, a les traves que posa perquè l’oposició i els ciutadans puguem accedir lliurement als documents municipals que ens afecten, i aquest darrer cas a cop de decret d’alcaldia.
Què amaga la Sra. alcaldessa que no pugui ser esbrinat? Te alguna cosa a veure amb la tafaneria del regidor Martín sobre urbanisme? Seria sa un debat públic? Perquè ens dona la sensació d’estar enganyats?
Tant que varem criticar l’anterior govern per fosc i brut i ara resulta que amb els nous no podem ni fotocopiar els documents públics que son de tots.
Però en realitat, voleu dir que anar a votar ens va servir de res?

jimmi Romeu.
La Factoria.

Feu-me preguntes si us plau.

Al llarg de les nostres vides, constantment prenem decisions d’allò que ens envolta.
Per be o per mal, cada dia decidim a propòsit del que ens afecta i interessa, tot i això, hi ha coses molt importants que només decidim quan el sistema polític ens ho permet; aquest sistema ens cobra uns impostos que després ens torna en forma de serveis i infraestructures però ell només ens demana la opinió una mitjana de 50 cops al llarg la vida, entre eleccions municipals, autonòmiques i estatals.
Cinquanta preguntes, tipus test, per a fer que els nostres impostos vagin cap aquí o cap allà. Poques preguntes per tota una vida, d’això en diem fer política 1.0.
Jo no sóc capaç de decidir sobre aquestes coses tant importants amb només 50 respostes.
Jo voldria que em preguntessin com ha de ser el parc municipal, la biblioteca del meu poble o quin servei d’estacionament necessito.
Polítics del 1.0, pregunteu-me si vull pagar els llibres del cole o si vull que la Nufri provoqui males olors lliurement. Pregunteu-me si vull mancomunar serveis a la comarca o si la carretera de Miralcamp ha de tenir carril bici perquè ningú sigui atropellat mentre va a treballar.
Pregunteu-me si vull més transport públic i menys transit rodat, si vull viure en una ciutat còmoda i neta o en un gran femer.
Suposo que donar-vos tants diners per fer la vostra feina, m’atorga el dret a ser preguntat tot sovint.
Tenim el costum de creure’ns tot allò que ens dieu i per això quan ens parleu de participació ciutadana o transparència, ens ho empassem encara que després no ho compliu.
Quan la política 1.0 ens parla d’aquestes coses el que esperem és que ho apliqui amb la mateixa seriositat que nosaltres els confiem els nostres diners. Potser la política 1.0 haurà d’esdevenir 2.0 perquè això sigui una realitat.
jimmi romeu.

Des del meu balcó.

A casa meva hi tinc un balcó, des d’ell sempre m’hi he imaginat guaitant la gent del carrer mentre la retrato en un paper, el seu caminar, el seu soroll, el rum rum del trànsit que roda, l’accelerat recórrer de la vida dels altres...
El balcó de casa meva seria un lloc perfecte per retratar les seves costums, el tic tac d’una societat viva, activa i potser desmesurada en el seu pas per la seva pròpia existència.
Botzines, alarmes, alirets de peixatera sortint del mercat, xiulets de guàrdia urbà; sorolls que envolten els millors i més cèlebres balcons de les grans urbs.

Tot i les meves aspiracions envers el meu balcó, ell no en vol saber res d’això. Ell viu d’esquenes a aquest batibull i si us he de parlar clar, el balcó de casa meva viu enmig del Pla, envoltat de camps de blat, pomeres i alguna alzina. Els vols del meu balcó son dibuixats amb ratlles planes dels camps llaurats i traços plombats fets per plataners, potser centenaris, que vesteixen sèquies i canals arreu.

La vida del meu balcó és purament contemplativa i amb el temps me n’he adonat que si alguna cosa vull esbossar des del darrere de la seva balustrada haurà de ser de caire tranquil i poc pretensiós.

Des del balcó veig l’Esteve com remena a l’ hort, els nens de Cal Estudiant jugant entre panissos i presseguers, el Panadés, dins el tractor, alçant la mà per saludar-nos i el ritme que s’alenteix i el meu balcó i jo, finalment, cofois i contents de no viure a ciutat; que be que estem vivint al Pla.

jimmi Romeu.

El conte de la victòria perduda. Sainet de la política de Mollerussa

I havia una arengada un petit poble de la verda plana d’enmig del bosc. La història del poble, aquest conte ens va deixar.
Després de passar mil anys mal manat sota la tirania de l’Ogre de les set Mans i del seu llibre malèfic, “La meva raó absoluta”, un bon dia la gent el poble va engendrar una força interna de poble petit però gran caràcter per a fer fora aquell que els oprimia i els “hombrafoscava”.
L’Ogre de nom absurd i pitjor gentilesa espantava les criatures i la gent gran del poble i tothom s’amagava al seu pas per no fer-li mai destorb.
Un dia, del mig d’aquella gent planera de petit poble, va aparèixer una donzella, de nom Petita Ginesta, filla de camperols i estimada per tots.
La Petita Ginesta va voler salvar el seu petit poble i va enaltir les banderes de la llum, del vent i les tempestes i va fer córrer la veu per tots els carrers que la tercera nit de lluna plena dels solstici d’hivern un gran cavall d’argent acabaria per sempre mai més amb l’Ogre de les set mans i el seu llibre opressor.
L’únic que demanava la donzella a la gent planera del petit poble era que aquella màgica nit tots sortissin al carrer per fer costat al cavall d’argent i al cavaller vestit de negre que el muntava.
El poble, fart d’esser esclau de l’Ogre de les set mans va escoltar la donzella i aquella nit, tots guarnits d’enpeus de guerra, sortiren de les cases, de les golfes i els cellers, disposats a plantar cara al poder ranci i obscur que d’anys ençà els tenia atemorits.
La valentia els va fer forts i plegats varen lluitar. El soroll dels acers topant, les llances tallant el cel i els forts crits estripats van donar pas, passada la tempesta, a la llum i al vent fresc que la donzella els va prometre.
La joia i l’alegria van envair la plana i l’Ogre de les set mans va fugir atemorit.,
Poc després de vèncer la llum a les tenebres, la Petita Ginesta i el cavaller negre del cavall d’argent van asseure’s a la taula buida d’on menjava el fugit Ogre. Allà, van parlar i dibuixar de com hauria de ser, d’ara endavant, el petit poble del mig de la plana envoltada de verd bosc.
Mentre enmig de la xarrera ningú no es va adonar que el llibre fosc i negre, “La meva raó absoluta”, romania amagat sota el tauler sense que ningú ho conegués, be, ningú no, el cavaller negre del cavall d’argent sabia be on era el llibre i prenent-lo en revolada el deixà damunt la taula d’un fort cop de mà.
La Petita Ginestà es va esglaiar, més encara quan el negre cavaller la hi va fer saber que el llibre fosc i negre que els havia oprimit, seguiria imperant per damunt dels caps de la gent senzilla del poble.
Llavors va ser quan la donzella es va adonar que el cavaller del cavall d’argent era, en realitat, l’obscura mà negra que tot ho mana i tot ho pot i que farta de que l’Ogre ja no li fes cas, l’havia cercat a ella, jove donzella de cara bella, cor tendre i do de gent per a fer fora del poble al maleït de les set mans i al seu mal geni. La donzella, atemorida i avergonyida no va gosar alçar la mà i el llibre fosc, a la taula es va quedar.

Fora, al carrer, el poble encara ballava i cridava de pura joia, ignorant, potser, que havien estat venuts per la Petita Ginesta al poder negre i obscur i que l’aire net i fresc que havia envolat la vila no era més que l’auguri de temps de foscor i tenebra.
I així va ser que ben aviat, abans d’acabar l’estiu, l’aire nou de la vila va esdevenir fum negre que aviat va reprimir les ganes de respirar de la gent senzilla i pobra que al mig de la plana vivia.
I ningú no va oblidar mai més ni a la donzella ni a l’ogre; una estranya parella, que pel sac els va donar.
I tic tac, tic tac, aquest conte, s’ha acabat...?.

.

Ferit en la intimitat.

No és casualitat que de tant en tant em toqui parlar de Bancs i Caixes, sóc pobre de mena i en tot cas parlar d’això pot tenir causalitat ja que ells son els responsables de donar tema de conversa.
Ja sabem que la maleïda crisi fa que les entitats financeres s’estrenyin el cinturó i alhora estrenyin, també, el dels seus clients.
Podem, doncs, entendre que les seves exigències pel que fa a avals, nivells mínims d’ingressos, nòmines i altres dèries siguin cada cop més altes alhora de deixar diners però això no vol dir ser tafaners fins fregar el límit de l’educació i el respecte.
L’aixeta tancada no els pot permetre posar el nas on només hi pot accedir, per llei, l’hisenda pública i la divinitat celestial si és que en algun lloc existeix.
Bancs i Caixes en general volen saber més i fins i tot exigeixen als seus possibles clients deutors que els facilitin les dades i extractes d’altres comptes que puguin tenir en altres entitats.
Vaja, com si per vendre’t una barra de pa et demanessin un certificat mèdic i la cèl·lula d’habitabilitat.
Per descomptat que l’excusa de Bancs i Caixes és garantir al màxim les seves gestions però la cueta amb que acompanyen aquesta excusa és la recomanació explícita de tenir tots els comptes concentrats a la seva entitat, per allò de millorar les relacions client/proveïdor, i això implica una amenaça tàcita però descarada de posar en rics les teves demandes de crèdit.
Un cop més és palès la màxima que diu que Bancs i Caixes només son bons per deixar diners precisament a qui menys en necessita.
Com que és mala costum la meva de posar exemples il·lustradors, Caixa de Terrassa n’és un de ben clar i latent.

jimmi Romeu

Sense perdre les formes.

Potser te molt de raonable però no per això deixa de ser curiós que els moviments mediàtics vagin sempre en formació acordiònica, tot seguint un fil. Quan ens apropem a una data concreta com ara el Nadal, l’aprovació d’un estatut, els jocs olímpics o una diada de Catalunya, posem per cas, les columnes d’opinió dels diaris i altres mitjans es disparen gairebé totes en un mateix sentit i tots, d’una manera o altra, ens afanyem a esmolar els llapis per deixar anar el nostre imaginari a propòsit del cas concret que es porta.
Jo no seré menys i avui em deixaré anar amb el tema diada, però lluny de posar-me on no em demanen, em quedaré a casa per no prendre mal. A Mollerussa, per no anar més enllà, hi tinc carn de canó on apuntar i disparar.
Avui però, a més, em queixaré. Aquests dies hem estat testimonis de la manca de cultura democràtica amb que s’ha lluït l’alcaldessa de Mollerussa per l’afer de la senyera.
Na Teresa Ginestà, del PSC, ha fet ús del maleït tripijoc per evitar que es votés democràticament al ple, una petició d'ERC.
Els republicans van demanar que es poses a l'ordre del dia del Ple, una proposta per col·locar l’estel.lada al balcó de l’ajuntament per la diada de Catalunya.
És cert que l’estelada, que enguany fa cent anys, no representa tota la ciutadania però això també passa quan el Ple de l’ajuntament vota a favor o en contra de qualsevol assumpte, ja que el resultat difícilment representa el 100% dels ciutadans, son els mecanismes de la política els qui fan que això sigui així..
També és cert que penjar l’estel.lada al balcó suposa un acte com a mínim al.legal i no vull debatre, en aquesta cort, si fem respectar la llei o be si la driblem, que per un dia no passa res.
Deixant de banda el meu catalanisme palès, el que avui proposo debatre és si la nostra alcaldessa te paraula o be en fa mofa, doncs no els pot dir un dia als d’ERC que SI que es votarà la proposta i el dia del Ple no fer-la sortir a l’ordre del dia.
Potser la nostra alcaldessa va tenir por que CIU hi votés també a favor i al final l’estal.lada pengés del balcó.
Si això arribés a passar, la reprimenda per part de l’honorable Montilla estava garantia i els reülls de Madrid es podrien disparar. I és clar, en el mon de la política, sortir a la foto és un triomf, però mantenint les formes i no fent emprenyar ningú. Només el català en pot estar d'emprenyat, perquè el català ja neix així des de fa gairebé 300 anys.

A contracorrent amb l'esperit olímpic.

Algun cop m’han dit que vaig a contracorrent però ho han fet de manera banal i sense masses intencions, com allò de que algun dia perdràs el cap. Aquest cop però sí que he circulat en sentit contrari.
M’he passat quinze dies esquivant els jocs olímpics i la veritat, la tasca ha estat dificultosa ja que me’ls he trobat fins i tot dins el croissant de diumenge al matí.
No ho he fet per repte personal ni per disgust amb l’esport, ho he fet per convicció i prou.
He trobat tant descaradament hipòcrita la postura de cois, federacions, estats i mitjans davant la bestia groga que he tancat els ulls a tot aquest circ que genera milions d’euros disfressats d’esperit olímpic.
Quan parlem de la xina parlem de diners, d’intercanvis comercials i tecnològics, de balances i dividends difícils de compensar i sobretot de por davant la futura primera potència econòmica mundial.
Ens està passant una mica el mateix que amb els estats units. Com que ells tenen el poder, els deixem fer i mirem cap a un altre costat per no veure les trampes que li fan
al mon.
Obtenir un creixement desmesurat a canvi de cremar el medi ambient i d’unes condicions laborals deplorables és fer trampa. Mantenir l’estatus repressiu al Tibet és fer trampa i especular amb l’acer i el gra per dominar el mercat és fer trampa i davant d’això i més, el mon es rendeix i els atorga el grau olímpic, aquell que proclama l’esportivitat per davant de qualsevol competició i disputa.
Potser l’esperit olímpic acabarà sent l’interès olímpic, vist el reguitzell de rollalties que genera.
I dispenseu per no posar en majúscula noms que per a mi ja no son magnànims ni mereixen el meu respecte.

Publicat dimecres 10 de setembre a la meva columna del diari SEGRE.
jimmi Romeu.

Més oportunitats per ZP. Saura, si l'encerto l'endevino.

Quan hom entra dins la dinàmica zapaterista de la mentida o, si més no, de la no veritat, no sap mai del cert si el llop finalment vindrà o no, amb el risc que això comporta.
ICV d’entrada s’ha apuntat una medalla de risc en pactar amb el govern espanyol una pròrroga de tres mesos, de poca solvència, per tirar endavant l’acord de finançament a canvi d’evitar que en Zapatero doni explicacions sobre l’incompliment del model que recull l’estatut català.
Un cop més un fum sospitós de mentider plana per damunt dels nostres caps mentre els tripijocs dels polítics fan xerrameca als mitjans. I com sempre, tots tenen la veritat absoluta a la boca encara que es contraposi frontalment amb la veritat absoluta dels altres. Tant absurd com perdre un imperdible.
Mentrestant els desgraciats mortals com jo i probablement com tu, observem passius com se mos aixeca la camisa sistemàticament i com fins i tot el molt honorable Montilla és capaç de dir un dia que estima més Catalunya que al propi ZP i a l’endemà pot ajupir el cap enfront el pare PSOE i donar un “SI quiero” als pressupostos espanyols, tot això enmig de l’etern impàs del nostre document estatutari.
Tant de bo els eco-socialistes l’encertin o be l’endevinin perquè si no és així, els plouran bastos per tot arreu d’aquí a tres mesos.
Be, aquesta cançó és com la cançó del Lute, que mentre sonava no fèiem res més ni fèiem preguntes; marejar la perdiu vaja.

Publicat dimecres 27 d'agost a la meva columna, La Factoria, del diari La Manyana.

jimmi Romeu.

El fotut pàrking.

A Mollerussa tenim una acusada manca de places d’aparcament des de fa ja molt temps i això ja ho sabem tots plegats. Potser amb la creació de la zona blava, per cert mal gestionada i sota un concepte repressiu enlloc de persuasiu, el problema es va relativitzar un mica però passat el temps hem recuperat de nou aquesta mancança d’aparcament.
Ara farà uns quatre anys, quan el tema s’havia de resoldre amb coherència i sentit comú, el govern d’aquell moment va optar per la unilateralitat en tots el sentits.
De la mateixa manera que va decidir centrar-se només en una sola proposta, tenint-ne sobre la taula altres 9 que li varem proposar, també va decidir girar-se d’esquena a la resta de regidors de l’oposició, creant l’aura de misteri, secretisme i desconfiança que va desembocar en la creació de l’ara adormida Plataforma Ciutadana de Mollerussa. Això no vol dir que estiguéssim en contra del pàrking que proposava el Sr. Bosch, però sí en la manera de fer-ho.
Havent-hi 9 propostes d’ubicacions del pàrking que no varen ser ni tant sols avaluades i després d’haber-se fet l’avantprojecte i l’adjudicació de la manera com es va fer i amb l’empresa que es va signar, el projecte s’havia d’aturar, i així es va fer amb la pressió de la gent del carrer.
Ara ens trobem que l’actual govern v ol crear un pàrking al pati del col·legi La Salle i la proposta francament em sembla bona.
Bona sempre que hi hagi una exposició pública dels estudis realitzats, de la viabilitat del projecte, de la comparativa amb les altres propostes i de la corresponsabilitat amb el POUM. Necessitem saber com afecta a la mobilitat en relació als accessos a la ciutat i per descomptat necessitem que hi hagi un consens entre les tres forces polítiques representades a l’ajuntament. Al meu parer aquest pàrking, i qualsevol altre, ha de formar part d’un projecte que generi a més, beneficis importants pel consistori i eviti al màxim el liberalisme demostrat de l’anterior govern, de manera que no caigui en mans privades una infraestructura pública, amb caràcter de servei i que ens pot donar, si hi posem voluntat, la possibilitat de finançar no només el propi pàrking sinó altres pàrkings que la ciutat necessita i necessitarà en un futur proper.
La construcció de pàrkings estratègics, també des del meu punt de vista, ha de ser el pas previ a la creació de zones per a vianants, zones blaves limitades amb taxes progressives i pas previ també per a la millora de l’espai públic i la comodització de la ciutat. Amb aquest ordre tindrem una ciutat preparada per acollir comerç i afluència dels forans que ara, per molta campanya fashion que es faci, els resulta més còmode anar a ciutats amb més sensibilitat i seny per a fer-les còmodes i agradables.
Per resumir-ho una mica, l’opció del pàrquing a La Salle em sembla bona si les coses es fan be.
S’haurà de tenir molt en compte però l’opció del Guiú Clara que ens permet crear 440 places d’aparcament a la meitat de preu, per plaça, que el proposat pel Sr. Bosch i és, també, un equipament públic molt necessari en aquesta zona ja que està situat en un lloc de fàcil accés des de la ronda interior i que fa de pont entre l’espai comercial del centre de Mollerussa amb la zona de les piscines i l’avinguda de la Pau, també de clar color comercial i de gran densitat de població.
A la Teresa dir-li, que també ho faré personalment, que imposi transparència i faci gala de la participació ciutadana de que es va publicitar a la campanya electoral, ara és el moment de demostrar-ho, el mateix per a l’amic Miquel Martín, regidor d’urbanisme.
Si hi poseu claredat i participació ciutadana sincera, no com amb el POUM, on us vareu quedar justets, tindreu el recolzament de molts ciutadans.
Tenim en marxa un avant projecte del pàrking Guiú Clara i per si algú el vol tafanejar, el trobareu a http://www.parkingguiclara.blogspot.com/., també des d'ipla.cat (http://www.iplacat.blogspot.com/)

Salutacions.

M.E.M. a cop calent.

Tot i avançar-me al que més endavant serà una avaluació premeditada i contrastada amb el propi context que el festival generi, crec que el M.E.M. és, amb molts pocs dubtes, un dels esdeveniment que pot encetar nova etapa de creativitat al Pla d’Urgell i que juntament amb el MMAC, i l’aflorament de nous talents en la música i les arts plàstiques faci saltar a primera línia una fornada generacional que cavalqui en el relleu d’altres meritoris reflexos d’avantguarda, nivell i ressò com ho ha estat el Concurs Nacional dels Vestits de Paper, per posar un exemple.
Si jo fos un crític deferent els posaria un 8, si ho fos exigent els saldaria amb un 6.
Però com no sóc crític, els dono un 10 per resolució i benvolença.
La força i capacitat que l’equip de Vincles i el seu entorn han demostrat, delata que la confiança en un mateix i el bon criteri ens poden regalar joietes com el M.E.M.
Felicitats doncs, i piles per a tornar-hi l’any que ve.

Jimmi.

El clam de les verdures.

Estant-me per l'hipermercat vaig sentir un ganyol plasticós.
Venia d'un prestatge fret i il.luminat que queia darrere meu.
Vaig aturar el temps per un instant per veure si el crit escoltat es repetia de nou.
No van passar tres instants que vaig veure, i alhora notar, un moviment estrany que venia d'un iceverg suposadament inert.
Un cop més, el soroll.
Coi!, que és això?, em vaig dir a mi mateix...

Resposta a un escrit del fòrum de Vilaweb Mollerussa referent als concerts del Bar L'Amistat.

Escrit publicat:

Fòrum:Fòrum de Mollerussa
Missatge: Resposta
Autor:
Un ciutadà
Text:
Hola Jaume i resta de participants. La iniciativa és bona? No se. A mi m'agrada. Que la promou l'ajuntament? A mi ja em sembla be, a falta de mecenes particulars.
Que en funció de qui mani, les activitats que es fan es decantaran més cap a una banda que cap a una altra? És lògic i normal dins uns paràmetres que tots hauriem de veure com a normals.
El que no m'agrada és el que dius de "fem-ho malament, que ja ho regularem". Si no passa res, tots tant amics, però i si passa algo? Qui es farà responsable? A més, és una tècnica perillosa si l'extrapolem a altres activitats. Perquè unes si i altres no en funció de si som amiguets dels que manen, no te gaire de bo.
Que et semblaria començar a construir sense llicència d'obres? Total, si l'obra s'ha d'acabar fent igualment, no cal esperar als "papers" i anem fent, que ja ho regularitzarem. Doncs a això em refereixo.
Els precedents són dolents en funció de cap aquí van dirigits. O no recordes que això és precisament una de les queixes que se li feien a l'equip del Toni?
Per últim, si realment penses el que dius al final, tu i jo ens podriem entendre, perque penso igual. Crec que en conjunt les idees del equip del Toni eren més bones que les de la Teresa, pero això no treu que la Teresa i els seus ho hagin de fer tot malament, ni que el Toni i els seus ho fessin tot be. Temps al temps, que els judicis de les persones mai seran del tot imparcials.
17/04/2008 - 10:56


Resposta:

Tu saps les activitats que s'arriba fer que no compleixen estrictament les mesures més adequades i exigides amb el reglament a la mà?.
Home, es clar que pot passar alguna cosa, igual que pot passar al mig d'una obra de teatre amb la sala gran a petar i si, tens raó, la sala gran compleix les mesures del protocol. Però la gent el coneixem el protocol?

T'imagines, i ara seré catastrofista, que es cala foc en una casa de la plaça Major un dimecres assolellat i en ple mercat? Què passaria?
Tu saps com està la cafeteria de L’Amistat la nit dels vestits de paper? Segons alguns escrits del fòrum, això no es podria fer en no seguir 100% el dogma marcat.

Escolta'm amic, si del que es tracta és d'agafar el manual, no podríem ni sortir de casa amb visions horripilants com les que s’està plantejant pel tema dels concerts.
Podem provar de fer-ho tot 100% perfecte abans de començar i potser no ho farem mai, o be podem tantejar la possibilitat de que els concerts improvisats, al bar municipal per excel·lència, siguin el preludi d'una Mollerussa més viva i que això es contagiï a altres locals que reuneixin les condicions necessàries i alhora donar-los suport des de l'ajuntament.
La cafeteria de L'Amistat reuneix molt millors condicions que, per exemple, la fira de Sant Josep, però la fira és intocable.
La cafeteria de L'Amistat també l'haurem d'adaptar, és clar que sí, però això ja està previst dins el concurs d'aportació d'idees, celebrat fa uns mesos, pel projecte de remodelació total del local.

El fer proves sense malicia amb aquests concerts no ens pot escandalitzar, amb aquests actes els qui de debò en sortim beneficiats son nosaltres els ciutadans.
Aquí no es tracta de si ho fan aquests o aquells coi, aquí hem de deixar rancúnies i partidismes i pensar pel poble. Ja vaig dir al meu primer escrit que si ho hagués fet l'equip de Bosch jo ho hagués aplaudit, de fet vaig estar a punt de fer-ho dies abans que ho anulés tot perquè no li feien el pes els qui havien de fer concerts o be els tenia a la llista negra, i això que els pagava el Pepe.
Si hi ha algú que se sent molest/a pel que estan fent amb això dels concerts, potser és que no s'estima prou el poble i pensa només en ideologies, odis o ves a saber el que.
Jo crec que hem de ser més pragmàtics; i per descomptar dir-te que si be crec en les llicències per a fer coses com aquesta, també crec que no es pot extrapolar com tu be dius. Una cosa son els experiments amb gasosa que faci l'ajuntament, si és pel be comú, i un altra son possibles proves nuclears des de la iniciativa privada.
Jo perquè potser sóc una mica més progressista que tu, però crec en el servei públic, en el benestar social i en fer que les administracions siguin pioneres en dur a terme aquest progrés, sigui amb gasosa o amb llimonada.
I aquí vinc al teu comentari envers el Bosch i el seu equip.
Hi va haver coses del seu govern amb les que vaig estar d'acord, però n'hi va haver altres amb les que no combrego massa o gens, com l’excés de liberalisme com a línia a seguir, i com la manca de tacte amb la gent, potser per desconeixença del poder d'aquesta quan se’ns desperta malament.
És a dir, i acabo, que estem d'acord en què tots ens equivoquem, pensem com pensem, però estic segur que l'anterior govern es va equivocar més que aquest.
És clar que l'actual equip tampoc ha tingut massa temps per fer-ho.
Això sí, i per posar un exemple, si li volen canviar el nom a les coses, doncs que li canviïn, la gent no en som de rucs, en general.
Una abraçada amic.
Ai, tieta, qui no vol pols que no vagi a l’era.

Jaume Romeu Prenafeta.

Lladres per defecte

Lladres per defecte.

De petit volia ser gran i ric. Ara que sóc gran voldria només ser ric. I no ho sóc, en canvi sí m’he fet gran.
Gran però no ric, fins el punt que com molts, em veig obligat a tirar de banc per a fer, de la meva, una vida més. Però no una vida més bella ni més magnífica sinó simplement una vida més.
Un vida més entre els munts de vides que discorren pel nostre mon amb aquella mirada neutra de no ser ni rics ni pobres, però sí "pillats". I és que estem tant immensament "pillats" a les nostres vides de classe mitjana en constant involució que, com he dit abans, el banc és el nostre fidel "amic salvador". Qui diu banc, també diu caixa.
I com a benefactor de les nostres misèries el banc es creu en el dret de donar-nos pel sac casi cada cop que ens despistem i això ens consumeix per dins fins que un dia saltes i ho escrius, com jo estic fent en aquests moments. Dir-li quatre coses ben dites a la cara d’un banquer, a cops ens resulta difícil per por, però a cops ens fa pujar el lívid i la bilirubina i ens excita i ens fa moure les parpelles.
Llastimosament quan hom, pobre, desgraciat i miserable es troba davant d’un banquer és per demanar més que per oferir i és aquí on errem. Demanar-li coses i calés a un banquer és donar-li feina, "vidilla", és proposar-li una bona renda a canvi del que demanem. Ell ens lloga uns diners i nosaltres, captius d’ell, li paguem un bon lloguer per la plata prestada.
Fins aquí la llei de l’oferta i la demanda. Més o menys poc a dir.
Els bancs però, un cop ens han lligar (pillat), sempre miraran de fotre al seu client com a norma intrínseca del seu dogma tot i que això vagi en contra de les bones postulacions del comerç i del màrketing que diuen que el client sempre te raó i se l'ha de cuidar.
Seguint aquest dogma, el banc sempre mirarà de cobrar-te per manteniments i targetes i comissions i descomptes i tramitacions i per tot allò que hi trobi excusa tot i que ell sempre et dirà que pots estar tranquil que no et cobrarà res.
Això és mentida, quan tornis a badar te la fotrà de nou i si et vas a queixar et dirà allò tant poc argumentat de que això és cosa del programa, que ho fa per defecte.
És a dir que el seu programa, el programa que els han fet a mida i que els ha costat un ronyó fa, per defecte, operacions sense permís.Com si la culpa no fos del banc sinó d’un tercer, el programa. El maleït programa que de sobte cobra vida i es converteix en la bèstia negra de mitja humanitat fent i desfent al seu aire per les intimitats del teu compte.
I d’aquesta manera, el totpoderós banc, a través del seu delegat o director o comptable o com vulguis nomenar-lo queda eximent de tota culpa i responsabilitat i de pas també et fa veure que es fica, un cop més, de la part del client i vinga, fins la propera vegada.
Ah, però que passa quan el banc et cobra, per defecte, coses que no t’ha de cobrar i tu no te n’adones? Doncs que t’ha robat, sempre per defecte, els calés de la cartera.
El símil de la cartera seria aquell del lladre que et fot la mà a la butxaca per robar-te-la i tu l’enxampes. I ell, elegantment s’excusa i et diu que te l’estava pispant per defecte, sempre amb un somriure a la boca.
El somriure dels lladres per defecte.


Jimmi Romeu.

Qui paga mana. Bipolaritat electoral.

Les coses de la política a cops ens duen a escenaris bipolars com el que ara ens vol fer veure el sistema. El 9 de març o triem als bons o triem als dolents en podríem dir. Això sí, depenent del costat on ens col·loquem, els bons son els uns o els altres.
Per a mi, però, dins aquesta bipolaritat forçada només hi ha els dolents i els pitjors.

Els dolents son aquells que a casa nostra fan veure que ens entenen a nosaltres, els catalans, però que a les Espanyes fan veure que ens ignoren, o si més no que estan a favor de la ancha Castilla i sus confines más lejanos. Coses del màrketing suposo.
D’aquets en diuen socialistes, una espècie de sindicat vermell envoltat de Felipisme i bona dosi de catalanisme de façana encobert en forma de Chacón optimista i riallera.
Per descomptat no em callaré en opinar que el seu líder, el de les celles, tot i caure’m be, és un mentider de pantalla plana i circumstancial. I això és el que no m’agrada. Gens ni mica.

Tot i això, els pitjors son els altres, aquells que ja d’entrada es declaren contraris a la nostra realitat, peti qui peti. I a més a més ens donen pel sac, tot argumentant que això és el millor que ens pot passar i que la sarna, si ens arribés a agradar, de ben segur que no ens picaria.
Els Peperos els diuen, espècimen ranci de color sípia i amb els rebordons desgastats, potser de repetir-se tant i tant en allò de la grande i libre i ara més que mai unida.

He de dir però que en conec personalment d’ambdós bàndols i que en persona no em semblen tant nefasts. Aquí és on empro la premissa meva que diu que les idees ens fan persones en la mesura que les ideologies ens poden provocar regressió.

Un cop feta la meva particular escenificació de les dues polaritats que s’han entestat en fer-nos veure, ara ve la resta.


D’una banda aquells que aquí son els grans, els blaus, els nacionalistes refundats que tenen casa gran, diguem-ne convergents i unionistes, amb algunes bones idees, segons el meu parer, però amb poc tacte i un excés de liberalisme que tot ho paga a cop de taló.
No seria mala proposta si tots tinguéssim un talonari solvent, però no és ben be aquesta la realitat.

D’altra banda, i per ordre d’aparició al rànking català, hi tenim els independentistes de l’estel.lada al calaix, per allò de guardar la roba m’imagino. Tots bona gent els d’erc, massa ideologistes per a mi però bona gent. I deu ni do lo que els entenc i comprenc a vegades, però només a vegades.

Al tercer graó del podi polític de casa nostra hi trobem els verds, aquells que fa anys se’ls mofava tot posant-los l’armilla de hippyes i somiatruites i que ara, ves per on, resulta que tenien raó en tot allò del canvi climàtic, les flors i el no haver de córrer tant per a viure millor. I és que els d’icv poden ser visionaris en tot això i per descomptat, les veuen venir.

Aquests darrers son amics meus. Aquests darrers i els blaus de la casa gran i els de l’estel.lada al calaix.
A la fi, el meu país és tant petit, que deia en Llach, que des de dalt del campanar puc veure be i amb bons ulls tots els qui treballen amb cor i ànima pel país.
Encara que de tant en tant algú la pugui espifiar.


Per a ells i per a ningú més tinc avui les meves pregaries d’agnòstic.
Pel petis. O pels que no son grans; o pels que avui i demà poden treballar veritablement per a fer d’aquest meu país un lloc millor i un espai sense hipòcrites i secretes balances fiscals i sense dobles guions, adaptats en funció d’on es trobi l’escenari, si de Fraga cap ací o be cap allà.

Perquè reivindicar està de moda, reivindico el recolzament de la gent d’aquí a les forces polítiques d’aquí. I això ho dic jo, que mil cops m’he declarat poc afí del sistema polític que tenim. Però algú tenia raó quan em va dir que és el sistema que tenim i és el que, de moment, hem d’anar emprant.

En contra del que ens diguin socialistes i Peperos, no ens creguem un cop més el vell argument del vot útil perquè aquest vot només resulta útil per aquell que el demana i no pas per la diversitat d’idees que cadascú tenim. Crec que en la diversitat estava la riquesa o una cosa així, oi?

Jo que sóc verd, per descomptat votaré als verds; perquè son sans, clars i ecologistes d’avantguarda, amb ganes de fer política de debò, política d’ets i uts.
Ara be, el 9 de març que cadascú ho faci el millor possible, amb consciència i premeditació.



Jaume Romeu Prenafeta.
www.factoriajimmi.blogspot.com

El Salt del Duran.

Del Salt del Duran en recordo bè les excursions. A peu, en bici, amb el 4L del pare o amb el 600 de la mare.Les llargues tardes de primavera i estiu esgarrapant-me les cames amb les branques dels matolls i l’herba seca. Els genolls pelats i l’aigua, revoltosa, per tot arreu; estem al Salt del Duran, l’obac del Pla d’Urgell en dic jo, un forat ple de frescor, vegetació i xiuxiueig d’aigua que reclosa a la vora del salt, el de debò, el que dona nom a tot el racó.
Recordo el festejador, una petita caseta on suposadament les parelles s’aixoplugaven de les mirades per fer-s’hi els primers petons, o potser els últims.
El Salt del Duran és, en realitat, un salt d’aigua de 4.5mt de desnivell brut, construït per ordre de La Forestal d’Urgell (La Forestal de Urgel), nom de la paperera que duran anys i panys va ser el motor industrial de la comarca amb altres contemporànies industries com la lletera El Castillo o la Farinera.
El salt d’aigua s’aprofitava per a fer part de la llum que alimentava la paperera; aquesta llum transitava per un tramat de fil al llarg de la tercera sèquia del canal d’Urgell per endinsar-se a Mollerussa i arribar al seu destí, La Forestal. Allí feia rodar, entre altres, les immenses bobines que estiraven la pasta de paper, amb el seu olor peculiar i els seus vapors calents.

Més avall del Salt hi havia i encara hi és, el Salt dels Llums que també feia corrent; de fet el Salt dels Llums va ser la primera entrada de llum a Mollerussa, el 15 de maig de 1904, aprofitant que era Festa Major. El Salt dels Llums va ser explotat per companyies elèctriques com La Canadiense Riegos y Fuerzas del Ebro o F.E.C.S.A.
El Salt del Duran però, sempre va ser explotat per La Forestal, tret d’una proba infructuosa que es va fer a mitjans del noranta, quan ja duia anys aturada la turbina. La paperera Forestal era tot un complex industrial a la mesura de la comarca i del seu temps, que més enllà de dades econòmiques i tècniques, avui a molts ens du memòries romàntiques i records d’altres temps guardats a la senalla.
Retornant al salt he de dir que per a mi, si hi ha al Pla d’Urgell un indret amb historia, enigma, recull i solitud, aquest és sens dubte el Salt del Duran.Des de fa molt i molt però, aquest racó del Pla és deixat i brut i ha perdut el títol de paratge amb aureola. (segueix)
Poca cura del lloc, poca implicació de la ciutat i aturada obligada de temporers, ànimes errants i altres dèries, han fet d’aquest indret, un gran jardí silvestre envoltat de misteriós silenci i vegetació transhumant.
Fa molts anys el salt era vigilat pel guarda de La Forestal. Recordo al pare que més de deu cops havia explicat el cas d’un dels guardes que deia que treballava fins a vint i cinc hores cada dia; tot fent-ne vuit de jardiner a La Forestal, vuit hores més de porter i fent també vuit hores de guarda a les nits del Salt del Duran, mentre hi dormia. I es clar, entre anar i tornar del salt a la paperera amb la bici, hi perdia una hora, la que en feia 25 del seu jorn. Si més no anecdòtic el seu cas i amb un punt de melangia per part meva en recordar el pare a l’explica-ho. Sucumbeix el rigor i apareix la tendresa. Si el pare hi fos, encara...
Tornar-li ara al Salt del Duran la seva esplendor, serà recuperar un lloc per on hi raja l’aigua que ha fet del Pla d’Urgell el que és i que ha fet que els seus habitants siguem com som.
El canal d’Urgell, les seves banquetes i els seus plataners son les línies que dibuixen la comarca per damunt dels seus fruiters i dels seus camps de blat de moro.
El Salt del Duran ha estat, per varies generacions, un lloc identitari d’una comarca mullada per l’aigua de reg fins a l’últim dels racons.
Memòria de guardes com el Josep del Salt de la Conxita o l’Andreu de cal Chona, treballadors com el Ramon Vilamajor o el Càndido Falip que un mes a l’any resseguien i sanejaven la línia elèctrica de dalt a baix.
Memòria de vells i no tant vells, d’aplecs de sardanes, berenars de pa amb xocolata i caragolades que revenen a la ment.I el 4L sota un plataner, ple de canalla jugant i obert de bat a bat; qui hi pogués tornar a aquest lloc si es recuperés del tot.
El Frederic Bosch em va explicar com ell i la Teresina hi feien excursions a peu, amb bici o amb el ruc de cal Culleré tirant del vell xarret, o quan el camió del Bosch de Sidamon els hi duia a l’aplec els dies de tenora.
En una terra com la nostra, plana com un plat d’oli, tenir-hi un forat al terra tant nostre com ho és el Salt del Duran, és sens dubte una gran troballa. Si més no però, no deixa de ser curiós que un indret com aquest hagi caigut en l’oblit.
La consecució dels corredors verds.
La comarca del Pla d’Urgell és un excel·lent espai, poc segregat, on intercomunicar les poblacions amb corredors verds que facilitin el trànsit a peu, amb bicicleta o tot creant una xarxa per a esportistes, rutes turístiques o rutes de lleure.Els camins que segueixen els canals i sèquies del Pla ja ens marquen part d’aquests corredors amb línies d’arbrat i aigua abundant, definint, amb poca actuació i intervenció, unes vies verdes idònies per arribar a molts indrets de la comarca.
Un d’aquests projectes de corredor verd és el que uneix el Canal d’Urgell principal, al terme de Vilanova de Bellpuig, amb Els Arcs, tot passant pel Salt del Duran, Mollerussa, El Palau i el terme d’El poal, de la mà de la tercera sèquia en un primer recorregut i del riu Corb en el seu tram final.
Aquesta xarxa de camins ecològics i la seva creació, pot tenir un punt de partida emblemàtic amb l’acondicionament del Salt del Duran i el seu entorn.
El Salt del Duran te un caudal d’aigua de 1300l/s., una turbina de producció actual de 5000V., tot i estar aturada i una potència de generació de 163Kw.

Jaume Romeu Prenafeta.

Embrutant la ciutat.

La ciutat del futur és, sens dubte aquella que millori la qualitat de vida dels seus ciutadans, en tots els sentits.
Serà una ciutat neta de fums i neta de pols, buida de cotxes i plena de gent i de bons jardins i bon transport públic, elèctric és clar.
La ciutat del futur serà segurament una ciutat de serveis pel ciutadà, serveis assequibles per a tots, còmodes, generosos i de caire gentil i amable.
Serà una ciutat participativa on tots hi tinguem cabuda i opinió i on els qui governin ho facin amb esperit de servei i atenció al ciutadà.
La ciutat del futur no contaminarà l’espai ni el país i per descomptat respectarà el planeta i la seva natura.
Serà una ciutat amb un alcalde que la farà més autosuficient en diners i que no remourà les butxaques de la gent cercant el calé fàcil per escriure el seu nom a la lluentor d’una placa que commemori el seu pas.
Serà una ciutat amiga dels seus veïns i acollidora amb ells i es recordarà dels pobles de la vora i recordarà que sense ells la vida a la ciutat s’apaga.


El Consell Comarcal del Pla d’Urgell instal·larà pròximament a tots els pobles de la comarca menys a Mollerussa un sistema de recollida d’escombraries amb contenidors soterrats i on totes les fraccions hi tindran cabuda.
El seu cost és dràsticament inferior al sistema de recollida pneumàtica que es pretén instal.lar a Mollerussa.
El consum energètic de les turbines per absorbir tota la brossa al llarg dels quilòmetres de canonades que travessaran Mollerussa no se sap o be no ens l’han volgut facil.litat des de l’ajuntament.
Es provable que aquest consum d’energia superi amb escreix la despesa per enllumenat públic a tot el municipi, és l’aportació que fa l’equip de govern per millorar el planeta, l’ecosistema i les properes generacions.
Aquest despesa junt amb la instal·lació del sistema serà pagada íntegrament per la ciutadania ja que no comptem amb subvencions esmentables tot i la demagògia despòtica del nostre alcalde que amaga i difumina les xifres, això sí, sempre d’esquena, mai donant a cara, sempre amb notes de premsa i butlletins municipals, sense rèplica possible, sense queixa d’altaveu.
Les xifres son: 6000€ per nucli familiar i un consum energètic desmesurat de per vida, la nostra vida.

La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi

Carta d’un ciutadà de Mollerussa al seu batlle, en referència al tríptic editat per l’Ajuntament per contrarestar el rebuig de tot un poble al pàrking

Novembre 2006.

Estimat i apreciat Batlle, M’he estat uns jorns fora de la Ciutat. Avui en arribar em sentia cofoi de pensar que potser havies reflexionat aquests dies i estaves pel que has d’estar, pels teus, per nosaltres, la gent. Avui he arribat d’un viatge llunyà i el cert és que m’he entristit molt, he vist que segueixes sense fer cas al poble. Jo pensava que ho havies entès, que havies captat la senzilla essència dels ciutadans, però veig que no. Estimat i apreciat batlle, voldria fer-te entendre que la gent se sent enganyada, ara potser encara més amb aquest tríptic que has fet fer, sembla com si volguessis fer callar la gent amb ell. He vist que, provablement per error, has posat en aquest paper una quantitat desmesurada de mentides i mitges veritats i el que és pitjor, ho has fet arribar a la gent, crec que hauries d’esmenar aquests errors, de no fer-ho la gent senzilla com jo podríem creure que ens has volgut enganyar, estic segur que no ha estat així però la gent ja ho saps com som... Has posat en un paper coses que saps que no son certes i abans que això t’exploti al nas, crec que un amic com jo t’ho pot fer entendre. La gent no és pedant ni inculta i encara que tu també ho creus com jo que la gent no és així, des de dalt de la teva trona, les coses es veuen diferents. A tu, estimat i apreciat batlle que m’estàs llegint, t’he de dir el que potser un enemic mai no et dirà, t’he de dir el que has de fer per fer-ho be. I no t’ho diré jo perquè en sàpiga més que tu, ni de bon tros, t’ho diré jo perquè formo part intrínseca de l’entramat humà que composa els pobles del mon. No com tu que, de ben segur sense voler-ho, t’has anat apartant de la realitat del carrer i tot allò que s’hi respira. El que has de fer estimat, és tant senzill com regar una flor, tant fàcil com saludar algú, tant agradable com fer un somriure i és que el que has de fer apreciat, és escoltar la gent. Fàcil oi? I semblava complicat. Estic segur que el que t’he dit et sorprèn, ho ha de fer, de cap altra manera es podria entendre. De cap altra manera es podria entendre que triessis el camí més difícil sabent que n’hi ha un de ben curt i fàcil. Tant curt i tant fàcil de seguir com és seguir la honestedat, la saviesa i la tendresa del qui sap escoltar. Crec que et seguiré escrivint absent batlle, crec que dins la meva senzillesa, hi trobaràs respostes senzilles que potser és del que estàs mancat. Junts podrem fer que el camí errat que portes es torni a adreçar, perquè estic segur que no saps on ets ni on vas, ni tant sols qui tens al teu costat. Atentament. Un amic.

Jaume Romeu Prenafeta.




Jaume Romeu Prenafeta.

El bon ús del seny. Tàrrega, per exemple.

Fa uns dies vaig veure per la tele, l’habitual tertúlia dels alcaldes de la plana de Lleida. Entre diversos temes que es van esmentar, vaig trobar molt encertat el projecte de Tàrrega de transformar l’antiga carretera general en un vial especialment pensat per a vianants i en definitiva rumiat per millorar la qualitat de vida dels ciutadans.El pla preveu un espai central amb vegetació, arbrats i il·luminació única; un carril per a vehicles a cada costat, un en cada sentit, i la resta de vial fins a façanes està previst deixar-lo per a viure la ciutat tot caminant i gaudint del comerç i dels espais. Tot al mateix nivell, sense ressalts de voreres i amb puntuals separacions vegetals per a preservar el vianant. Hi trobo a faltar un carril bici però de ben segur que en una ciutat amb tanta tradició ciclista com Tàrrega, finalment l’acabaran incloent.Els felicito pel projecte, molt proper a la filosofia dels corredors verds i a l’esperit de posar la gent per davant de tot, en comptes de prioritzar els vehicles, però més els felicito encara per haver estat desperts i haver posat bon seny, ja fa molts anys, en demanar el traspàs d’aquesta via a competència municipal.Animo també la Teresa Ginestà, alcaldessa de Mollerussa, i el seu equip a dur iniciatives com aquesta a la nostra ciutat, tal com ella mateixa va expressar en aquella tertúlia televisiva, i que iniciïn tant aviat com sigui possible els tràmits pràctics per dur a terme el traspàs, també a casa nostra, de l’encara carretera general tot i que ara en diguin l’aNII.Estem d’acord en la necessitat de crear zones d’aparcament per escometre aquest projecte amb garantia d’exit, i ara tenim a les nostres mans la possibilitat de crear quasi set-centes places de pàrking, en pocs anys, en espais molt propers al centre de la ciutat i que beneficiïn també altres zones de Mollerussa com la de les piscines, l’eixample, el barri .xino. i també Jaume I i Casa Canal.Fent també referència a la manca de recursos econòmics de l’ajuntament i l’escassetat de líquid actual, els esperono a tirar endavant amb la necessària auditoria externa. No solsament per a fer un exercici sa de la transparència, sinó també per donar a conèixer i publicitar la xifra vermella que aturarà part del nostre desenvolupament immediat. La publicitat d’aquesta xifra vermella s’ha de fer d’una manera clara cap a la ciutadania. Sense buscar ni trobar retrets a ningú, però parlant allò que se’n diu, clar i català.Aquesta serà, crec, la millor manera de emprendre un projecte de ciutat partint quasi de zero, en tots els aspectes, inclòs l’econòmic.Si d’aquí a quatre anys l’equip de govern ha d’explicar al ciutadà què ha estat capaç de fer, la gent del carrer hem de conèixer quin és el punt de partida i de referència d’avui i per això cal tenir els comptes el més clarificats possible.No es doni el cas que per no preguntar no ens van respondre, aquí queda feta la consulta.
Romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu

El vianant, l’últim de la fila.

Com cantaria l’Ico, el xiquet de cal Garcia en una de les seves poesies, “no és que el temps ho curi tot però pot ajudar”; i això ve a tomb del temps i temps que fa que a casa nostra, el vianant, està abandonat i deixat de la mà de deu i del ben acostumats que estem a que això sigui així de quotidià.
Fa un temps ja em vaig postular per la manca de protagonisme que el vianant te a Mollerussa, només cal donar un cop d’ull al camí de pena que caminants i ciclistes han de sofrir per arribar a Palau o per anar a la Nufri a remenar les cireres, peres, pomes o el que calgui; un dia d’aquests es repetirà un accident com tants altres n’hi ha hagut i ningú no en serà responsable. El mateix passa a molts altres indrets de la ciutat on l’oblit s’ha engolit l’esperit de la gent, tot desant-lo dins l’embornal de les presses i el .jahofarem.
Només cal guaitar, també, el respecte que molts promotors i constructors tenen per aquesta espècie hominoide anomenada vianant; constructors i promotors, en general, miren d’obstaculitzar el bon pas de la gent, com si d’un joc de cucanya es tractés, tot posant-li traves i trampes per a veure si hi cau, envaint i extralimitant els marges d’espai comú ocupat, no senyalitzant degudament, no respectat els passos obligats per a persones i per descomptat fent inaccessibles les pujades i baixades de voreres per a cadires de rodes i altres estris similars. Queden però exclosos d’aquesta praxis alguns promotors que sí respecten la gent i el bon seny.

El centre de Mollerussa, el barri de les piscines, el barri .xino. i tants altres espais públics estan presos literalment pels vehicles, mentre els propietaris legítims de la nostra vida i del nostre entorn ens veiem reclosos a minses voreres i puntuals passos de vianants sistemàticament envaïts per la vestia metàl·lica amb rodes.
I la culpa de tot plegat de qui és? No caldrà cercar culpables diria jo, més aviat caldrà gestionar solucions ja que les acusacions esdevenen malsons pels acusats i això ens du a perdre el temps en desfer elucubracions mentre els problemes romanen en un impàs.
De solucions i propostes ja n’hem donat la gent i moltes i davant del dubte, que ens preguntin de nou. Ara caldrà però que els benvinguts o bentrobats governants en prenguin nota a l’hora de liquidar el famós POUM (pla d’ordenació urbana municipal, pels qui no estan al cas) i facin, de tot cor, la feina ben feta.

Els espais son per la gent, per gaudir-los, per usar-los i si s’escau, per respirar-los, si no preguntem-ho als nostres avis i que ens diguin quins carrers s’estimen més, si els d’avui, amb la seva dosi d’estrès o els d’ahir, calms i reposats. I és que els vehicles son eines i prou, i això, amb el temps, sembla que ho hem anat oblidant tots plegats.
Aquest crit d’auxili de la ciutat trista i estressada és pels nostres governants, per donar-los un cop de mà ara que encara hi som a temps.

Ara que ho recordo, en Juan Perro, fill de cal Auserón, a l’igual que l’Ico en un altra ocasió, va fer esment a allò de cridar alt i fort per demanar ajut. El que no se és si finalment algú els va escoltar i menys encara si algú els va ajudar.

Jaume Romeu Prenafeta.