dilluns, 27 d’octubre del 2008

Des del meu balcó.

A casa meva hi tinc un balcó, des d’ell sempre m’hi he imaginat guaitant la gent del carrer mentre la retrato en un paper, el seu caminar, el seu soroll, el rum rum del trànsit que roda, l’accelerat recórrer de la vida dels altres...
El balcó de casa meva seria un lloc perfecte per retratar les seves costums, el tic tac d’una societat viva, activa i potser desmesurada en el seu pas per la seva pròpia existència.
Botzines, alarmes, alirets de peixatera sortint del mercat, xiulets de guàrdia urbà; sorolls que envolten els millors i més cèlebres balcons de les grans urbs.

Tot i les meves aspiracions envers el meu balcó, ell no en vol saber res d’això. Ell viu d’esquenes a aquest batibull i si us he de parlar clar, el balcó de casa meva viu enmig del Pla, envoltat de camps de blat, pomeres i alguna alzina. Els vols del meu balcó son dibuixats amb ratlles planes dels camps llaurats i traços plombats fets per plataners, potser centenaris, que vesteixen sèquies i canals arreu.

La vida del meu balcó és purament contemplativa i amb el temps me n’he adonat que si alguna cosa vull esbossar des del darrere de la seva balustrada haurà de ser de caire tranquil i poc pretensiós.

Des del balcó veig l’Esteve com remena a l’ hort, els nens de Cal Estudiant jugant entre panissos i presseguers, el Panadés, dins el tractor, alçant la mà per saludar-nos i el ritme que s’alenteix i el meu balcó i jo, finalment, cofois i contents de no viure a ciutat; que be que estem vivint al Pla.

jimmi Romeu.

Processor del Poal


Be, jo marxo que m'esperen a casa.