dissabte, 14 de novembre del 2009

Aquesta setmana un bon amic meu de 88 primaveres s’ha posat malalt i ha quedat temporalment fora de combat.
De cor noble i net, encara que de caràcter dur, bregat per tant temps treballant la terra i pel pensament de subsistència, heretat entre guerra i postguerra.
L’Esteve fa hort per a ell i els seus amics, just a tocar de casa meva, i a més m’ensenya els trucs recopilats amb els anys, entre tomaqueres i escaroles. Algun dia seré la meitat de bon hortolà que ell i això em fa ser un alumne sumís, en el millor dels sentits.
És fantàstic escoltar-lo explicar les velles i noves anècdotes, amb parsimònia i detall. L’Esteve, del quotidià en treu històries plenes de contingut i sentit. Del petit en fa grans epopeies que et fan percebre cadascuna de les seves paraules.
Aquests dies, mentre ell es guareix a casa, jo m’he ofert per guarir-li l’hort, regar el just que el temps demana, desbrossar algunes males herbes i recollir els darrers pebrots, ja vermells, quasi granes.
Dementre ho faig, m’impregno del seu ambient, la seva memòria, quasi com si ho fes amb ell al meu costat. I avui, aixolet en mà, he recordat allò que es va parlar fa uns dies a la Upgrade Platònic.cat (Mollerussa Lan Party): la necessitat de plasmar el pensament dels nostres vells, les seves paraules, la memòria de la nostra terra.
I he pensat que potser podríem sortir al carrer, càmera de vídeo en mà, i començar a copsar el nostre entorn, amb preguntes banals, si tu vols, però que potser ens donaran respostes que, amb el temps, seran petites joies.
I ara que està tant de moda allò de la memòria històrica, potser podem començar per guardar la memòria més propera, la dels nostres veïns i amics, encara que tinguin moltes primaveres. Potser els nostres avis i avies, que segur que en saben més que nosaltres, de viure, podrien ser el primers actors i testimonis d’una història que és ben nostra. A Platònic.cat, crec que hi ha un espai on penjar-ho, a veure qui serà el primer.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Brut ens sembla tot. També la sociovergència.

Evitant com puc estigmatitzar la classe política catalana, he de dir, i no ho puc evitar, que aquesta democràcia del segle XXI està força lluny de ser neta i transparent. I és que quan salten tant sovint cassos com Millet, Santa Coloma, auditories externes inexistents, fiançament de partits o pagament de campanyes electorals per part de mesenes anònims, només podem pensar que bona part de l’entramat polític està sota sospita i brut.
El subtítol de l’article resa: Sociaovergència, i és que sembla que a Santa Coloma de Gramanet s’ha complert finalment el miracle, encara que sigui, suposadament, per robar en nom de la política.
Ara be, entrant en el debat de si tots ho estan de bruts, dins el desapassionant mon polític en general, cal recordar que son els nostres vots els que, en teoria, decideixen. I si tenim el dret de decidir (paraules mediàtiques i condicionades), potser el més assenyat fora votar tots en blanc a les properes convocatòries, encara que difereixi de Quim Monzó i el seu article d'avui a La Vanguardia. M’imagino les declaracions del 100% dels nostres polítics l’endemà dels comicis: “...hem de reflexionar sobre aquest comportament de la societat, alguna cosa no estem fent be...”.
Be, de fet aquesta frase fa molts anys que la sento, i això vol dir que la reflexió, si la fan, dura els deu minuts que dura d’un cafè. Sembla ser, doncs, que l’únic que els nostres polítics no han aprés en quasi 30 anys de democràcia, és a fer de Polítics.
Això sí, com marquen els cànons del bon actor de teatre, ara comencen els assajos per a les properes autonòmiques i municipals, i ben aviat veurem posar en escena les virtuts dels ja escollits i les promeses dels candidats.
Una petita reflexió: Perquè els polítics poden incomplir les seves promeses i la resta de mortals no?.
I una post data necessària: Apartem de les sospites als polítics ferms, francs i bonjans, en perill d’extinció.


Jimmi Romeu Prenafeta.
La factoria.

Processor del Poal


Be, jo marxo que m'esperen a casa.