dimecres, 21 de gener del 2009

La boira, des del meu balcó.

Si alguna cosa descriu la Plana de Lleida és, sobretot, la boira.
Aquest fenomen curiós que vist des de fora sembla una frase feta del Tomàs Molina, forma part intrínseca de la nostra condició de ponentins.
Com a l’Empordà la Tramontana o a Rivadavia les plujes, la nostra boira ens fa com som i ens perfila el caràcter.
L’altre dia vaig llegir al feisbuc, (Facebook és el nom anglés d’aquesta xarxa social 2.0 de moda) un punt de debat llençat a l’aire pel Pep Guasch de Palau on preguntava què era el que diferenciava a plaurgellencs i plaurgellenques de la resta de bestiari que pel mon rutlla.
No se jo quina és la resposta però de ben segur que les nostrades boires ens perfilen com a essers vius amb trets diferencials i, home, ara que es parla tant de globalitzar a tort i a dret, està prou be reivindicar un fet diferencial, encara que sigui per compensar les molèsties que els núvols baixos ens ocasionen de tant en tant.
Ah, però tot i aquestes petites molèsties, a mi personalment m’encanta la boira. La boira espessa que impregna els vols del meu balcó de Poal fa més íntim el meu entorn, el fa més meu i d’alguna manera em protegeix d’allò que està més enllà d’on m’arriba l’ull.
Tot de misteri hi trobo dins una nit emboirada, quan silenci sembla dur l’humitat espessa que reclosa arreu d’on visc, alguns cops l’any.
A cops m’imagino guaitat des de fora, des de l’espai. Un Pla d’Urgell amagat rere un núvol gegantí deixat caure a ran de terra, endevinant-me dins, quina enveja que em faig i quina por que els deu fer als de fora, especialment al Tomàs.
Hi ha dies que el nostre petit país no surt al Meteosat i això te un punt de misteri encantador, i de ben segur que el sol tornarà i arribarà Sant Josep i veurem de nou la banqueta del canal.
Estem al Platònic?.

Jimmi Romeu.
La Factoria.
www.factoriajimmi.blogspot.com

dijous, 8 de gener del 2009

Aquest cop sí. La crisi entre cometes.

Tot i que el “sistema” ens ha ensenyat a no escollir ni dubtar sobre el model de vida que “necessitem” i només ens educa en la filosofia del consumisme a l’estil “telecinco”, aquest any venen maldades i potser tindrem la “sort” d’aprendre a viure en espais més sensats.
Ni un duro de calaix significa fer-ho tot ajustat, ben rumiat i contrastat, abans de gastar l’euro que potser no tenim.
Tant de bo aquesta crisi sigui una guia espiritual i entenguem, aquest cop sí, que les coses mai no es regalen a canvi de res i que ens trobem on som per culpa de tots plegats.
Com a primer responsable hi poso als governs del mon que s’estimen més mantenir-se, tot venent-li ànimes al “cavaller Don diner”, enlloc de treballar la seva suposada devoció que és vetllar, també, per la gent “normal”; tot plegat la gent “normal” som majoria “absoluta”. Aquets governs permeten que l’”esfera econòmica” faci la seva.
També n’és responsable l’”esfera” ja que és èticament tramposa i sap corrompre a aquets governs, sempre al límit de l’abisme i generalment més enllà de qualsevol criteri moral, escudada, ella, en el capitalisme d’efecte immediat.
I tanquem podi amb nosaltres, la gent “normal”, sempre disposats a ser seduïts per la llum i el color i a estar “pillats” dins del “sistema”.
I arribats a aquest punt tant crític on tots estaríem d’acord en canviar el sistema, ara ens volen vendre que el canvi l’han de gestionar els propis governs, probablement amb el vist i plau de l’”esfera econòmica” i ninguneijant, un cop més, la gent “normal”.
Segurament qualsevol economista podrà adjectivar el meu argument de pobre i banal, però la gent “normal” estem tant acostumats a ser “malinformats” que ja només ens creiem el que veiem o escoltem a la xarxa “dospuntzero”, i aquesta que descric és la visió que n’extrec.

jimmi Romeu.

Processor del Poal


Be, jo marxo que m'esperen a casa.