dilluns, 27 d’octubre del 2008

Des del meu balcó.

A casa meva hi tinc un balcó, des d’ell sempre m’hi he imaginat guaitant la gent del carrer mentre la retrato en un paper, el seu caminar, el seu soroll, el rum rum del trànsit que roda, l’accelerat recórrer de la vida dels altres...
El balcó de casa meva seria un lloc perfecte per retratar les seves costums, el tic tac d’una societat viva, activa i potser desmesurada en el seu pas per la seva pròpia existència.
Botzines, alarmes, alirets de peixatera sortint del mercat, xiulets de guàrdia urbà; sorolls que envolten els millors i més cèlebres balcons de les grans urbs.

Tot i les meves aspiracions envers el meu balcó, ell no en vol saber res d’això. Ell viu d’esquenes a aquest batibull i si us he de parlar clar, el balcó de casa meva viu enmig del Pla, envoltat de camps de blat, pomeres i alguna alzina. Els vols del meu balcó son dibuixats amb ratlles planes dels camps llaurats i traços plombats fets per plataners, potser centenaris, que vesteixen sèquies i canals arreu.

La vida del meu balcó és purament contemplativa i amb el temps me n’he adonat que si alguna cosa vull esbossar des del darrere de la seva balustrada haurà de ser de caire tranquil i poc pretensiós.

Des del balcó veig l’Esteve com remena a l’ hort, els nens de Cal Estudiant jugant entre panissos i presseguers, el Panadés, dins el tractor, alçant la mà per saludar-nos i el ritme que s’alenteix i el meu balcó i jo, finalment, cofois i contents de no viure a ciutat; que be que estem vivint al Pla.

jimmi Romeu.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

El conte de la victòria perduda. Sainet de la política de Mollerussa

I havia una arengada un petit poble de la verda plana d’enmig del bosc. La història del poble, aquest conte ens va deixar.
Després de passar mil anys mal manat sota la tirania de l’Ogre de les set Mans i del seu llibre malèfic, “La meva raó absoluta”, un bon dia la gent el poble va engendrar una força interna de poble petit però gran caràcter per a fer fora aquell que els oprimia i els “hombrafoscava”.
L’Ogre de nom absurd i pitjor gentilesa espantava les criatures i la gent gran del poble i tothom s’amagava al seu pas per no fer-li mai destorb.
Un dia, del mig d’aquella gent planera de petit poble, va aparèixer una donzella, de nom Petita Ginesta, filla de camperols i estimada per tots.
La Petita Ginesta va voler salvar el seu petit poble i va enaltir les banderes de la llum, del vent i les tempestes i va fer córrer la veu per tots els carrers que la tercera nit de lluna plena dels solstici d’hivern un gran cavall d’argent acabaria per sempre mai més amb l’Ogre de les set mans i el seu llibre opressor.
L’únic que demanava la donzella a la gent planera del petit poble era que aquella màgica nit tots sortissin al carrer per fer costat al cavall d’argent i al cavaller vestit de negre que el muntava.
El poble, fart d’esser esclau de l’Ogre de les set mans va escoltar la donzella i aquella nit, tots guarnits d’enpeus de guerra, sortiren de les cases, de les golfes i els cellers, disposats a plantar cara al poder ranci i obscur que d’anys ençà els tenia atemorits.
La valentia els va fer forts i plegats varen lluitar. El soroll dels acers topant, les llances tallant el cel i els forts crits estripats van donar pas, passada la tempesta, a la llum i al vent fresc que la donzella els va prometre.
La joia i l’alegria van envair la plana i l’Ogre de les set mans va fugir atemorit.,
Poc després de vèncer la llum a les tenebres, la Petita Ginesta i el cavaller negre del cavall d’argent van asseure’s a la taula buida d’on menjava el fugit Ogre. Allà, van parlar i dibuixar de com hauria de ser, d’ara endavant, el petit poble del mig de la plana envoltada de verd bosc.
Mentre enmig de la xarrera ningú no es va adonar que el llibre fosc i negre, “La meva raó absoluta”, romania amagat sota el tauler sense que ningú ho conegués, be, ningú no, el cavaller negre del cavall d’argent sabia be on era el llibre i prenent-lo en revolada el deixà damunt la taula d’un fort cop de mà.
La Petita Ginestà es va esglaiar, més encara quan el negre cavaller la hi va fer saber que el llibre fosc i negre que els havia oprimit, seguiria imperant per damunt dels caps de la gent senzilla del poble.
Llavors va ser quan la donzella es va adonar que el cavaller del cavall d’argent era, en realitat, l’obscura mà negra que tot ho mana i tot ho pot i que farta de que l’Ogre ja no li fes cas, l’havia cercat a ella, jove donzella de cara bella, cor tendre i do de gent per a fer fora del poble al maleït de les set mans i al seu mal geni. La donzella, atemorida i avergonyida no va gosar alçar la mà i el llibre fosc, a la taula es va quedar.

Fora, al carrer, el poble encara ballava i cridava de pura joia, ignorant, potser, que havien estat venuts per la Petita Ginesta al poder negre i obscur i que l’aire net i fresc que havia envolat la vila no era més que l’auguri de temps de foscor i tenebra.
I així va ser que ben aviat, abans d’acabar l’estiu, l’aire nou de la vila va esdevenir fum negre que aviat va reprimir les ganes de respirar de la gent senzilla i pobra que al mig de la plana vivia.
I ningú no va oblidar mai més ni a la donzella ni a l’ogre; una estranya parella, que pel sac els va donar.
I tic tac, tic tac, aquest conte, s’ha acabat...?.


.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Ferit en la intimitat.



No és casualitat que de tant en tant em toqui parlar de Bancs i Caixes, sóc pobre de mena i en tot cas parlar d’això pot tenir causalitat ja que ells son els responsables de donar tema de conversa.
Ja sabem que la maleïda crisi fa que les entitats financeres s’estrenyin el cinturó i alhora estrenyin, també, el dels seus clients.
Podem, doncs, entendre que les seves exigències pel que fa a avals, nivells mínims d’ingressos, nòmines i altres dèries siguin cada cop més altes alhora de deixar diners però això no vol dir ser tafaners fins fregar el límit de l’educació i el respecte.
L’aixeta tancada no els pot permetre posar el nas on només hi pot accedir, per llei, l’hisenda pública i la divinitat celestial si és que en algun lloc existeix.
Bancs i Caixes en general volen saber més i fins i tot exigeixen als seus possibles clients deutors que els facilitin les dades i extractes d’altres comptes que puguin tenir en altres entitats.
Vaja, com si per vendre’t una barra de pa et demanessin un certificat mèdic i la cèl·lula d’habitabilitat.
Per descomptat que l’excusa de Bancs i Caixes és garantir al màxim les seves gestions però la cueta amb que acompanyen aquesta excusa és la recomanació explícita de tenir tots els comptes concentrats a la seva entitat, per allò de millorar les relacions client/proveïdor, i això implica una amenaça tàcita però descarada de posar en rics les teves demandes de crèdit.
Un cop més és palès la màxima que diu que Bancs i Caixes només son bons per deixar diners precisament a qui menys en necessita.
Com que és mala costum la meva de posar exemples il·lustradors, Caixa de Terrassa n’és un de ben clar i latent.

jimmi Romeu

Processor del Poal


Be, jo marxo que m'esperen a casa.