Posa la teva empresa a Internet, a través de les Xarxes Socials

Aquest article pretén ser, només, una píndola del que pot ser una solució eficaç i rentable a l'hora de posar la teva empresa o projecte a la xarxa.

Quan parlem de pàgines web d'empreses, d'entitats i organismes les disposem en dos grups molt diferenciats:

• Webs 1.0, les que son un aparador de la nostra empresa, on el visitant és un mer observador del què fem, què venem i de tot el que els volem dir.

• Webs 2.0, les que, a més de permetre'ns mostrar qui som i què fem, permeten a l'usuari interaccionar: opinar i aportar peruqè puguem millorar el nostre negoci, i tambè re projecte, així com comprar i penjar les seves imatges, vídeos, àudios, etc..

Quasi sempre entenem que posar la nostra empresa a Internet passa, si o si, per crear una pàgina web, ja sigui 1.0 ó 2.0, i fer la inversió corresponent.

Això és cert, però molts cops, sobretot quan parlem del web 2.0, les xarxes socials com Facebook ens permeten crear espais a la xarxa amb unes possibilitats enormes i de manera molt econòmica.

Posant Facebook com un exemple prou conegut, està clar que aquesta xarxa social ens permet tenir usuaris registrats, als quals tenim ben localitzats i dels que coneixem les seves preferències de consum, gustos, per on es mouen...,i amb els que ens podem comunicar en dues direccions de manera molt fàcil, directa i focalitzada, a mode de CRM (Customer Relationship Management).

És per això que moltes vegades el pas previ a la creació del nostre propi web pot ser crear primer un espai en una Xarxa Social, ja que això ens ofereix presència a la xarxa i tràfic a baix cost, i ens permet analitzar durant un període de temps cap allà on va la nostra audiència, què opina i què demana; i d'aquesta manera aplicar les correccions necessàries i dissenyar amb temps el nostre propi web definitiu, això si, amb molt més coneixement de l'entorn i l'usuari, obtenint així uns resultats de tràfic i èxit molt més rellevants i garantits.

D'altra banda, com he dit, si estem interessats en tenir un registre dels usuaris, molt interessant i necessari per poder-nos comunicar constantment amb ells (CRM), hem d'entendre que l'aplicació que ens permet fer això, al nostre web, té un cost molt elevat que de moment ens podrem estalviar.

Si a tot això hi afegim que segurament ens interessa crear reconeixement immediat de marca (que la nostra marca sigui coneguda ràpidament), les xarxes socials ens ho posen realment fàcil ja que son com el carrer Major que sempre va ple de gent.

És clar que per a poder fer tot això necessitem tenir coneixements de les eines, d'estratègia i disposar de temps, o be buscar un Social Media Manager o Community Manager, que sempre serà una despesa feble i no una inversió important.

jimmi Romeu Prenafeta

És Lleida una nova terra d'oportunitats?

Els nous mapes socio-econòmics envoltants ens indiquen una necessitat imperiosa de promoure canvis a les nostres vides, a les nostres empreses i al nostre sistema de gestionar lo públic. Canviar els objectius comuns del territori, uns objectius que han de ser de tots, enlloc de fites que, com fins ara, eren d’uns pocs.

La voluntat ferma de treballar pel desenvolupament del nostre territori, iniciada amb la creació, ara fa 4 anys, del projecte Platònic.cat ha resultat gratament satisfactòria, tot i les mancances que té una entitat com la nostra, sense suport material de l’administració, i que fins i tot en ocasions ha estat vista com una amenaça per algun organisme oficial.

A les revoltes estudiantils dels 70 era imprescindible una eina tecnològica de l’època, que feia molta por a l’estament polític, el megàfon. Tenir un altaveu potent a les mans de la gent promociona canvis, millores, i a vegades revoluciona la cultura, l’economia, la societat...

Platònic.cat és un actor modest en aquest mon de megàfons, però ha estat capaç de créixer i ha aprés molt del recorregut fet fins ara, s’ha enriquit de les persones que hi han passat i sumat, que hi han aportat idees i experiència.

Aquestes persones, emprenedors i també empresaris, han aportat la capacitat, però sobretot la voluntat de fer de la plana de Lleida un lloc on viure-hi be, un lloc productiu, i un model social i econòmic de referència. Molta feina a fer encara, per deixar-la en mans d’uns pocs.

Aportar des de la capacitat individual a un equip col·lectiu i positiu com Platònic.cat, també vol dir aportar cadascú a projectes com les Càmeres de Comerç, les PIMEC, la Universitat, els vivers d’empreses o les entitats de caire social, cultural, esportiu, etc. amb les que hem mantingut vincles i col·laboracions al llarg d’aquests 4 anys.

Us encoratgem a treballar pel territori, a aportar idees i a fer realitat el desig de molts de nosaltres de fer de la nostra terra una nova terra d’oportunitats.

jimmi Romeu Prenafeta

Independent: adj. [LC] No dependent.

Ara que ja sabem que el 28N ens juguem les garrofes a les urnes, posem-nos a parlar de política. Parlar de política per un ignorant com jo és relativament senzill, doncs parles del que perceps, del que respires a la premsa, a la ràdio, al cafè, i cada cop més als fòrums i xarxes socials. I al final, si ho diu la xarxa, i la xarxa som la gent normal, segurament tenim raó, malgrat la ignorància.

Les social media, com en el cas Obama, estan tenint i tindran un protagonisme incipient en aquesta precampanya plena de bolets, nom amb el que alguns anomenen, amb la boca plena i riallera, a Reagrupament, Solidaritat i a altres projectes, aplec d’independentisme; i en la passió per saber no puc deixar de guaitar a la Wiki: què és un bolet?.

El bolet és un fong, que es cova i convoca, provocat per la foscor, la humitat i un punt de calor; tot plegat causa de l’olor ranci del sotabosc.

Un ecosistema amb interdependència dels seus membres, i amb unes característiques concretes que el fan molt similar al clima propiciat per la política clàssica catalana.

Potser si que és cert que aquests nous bolets, de color independent, son conseqüència de la foscor, la humitat i el ferum de ranci dels politics “al uso”que tenim.

Mirem-nos ara, amb síntesi, els bolets més grossos de la tardor, reis de les xarxes socials:

Solidaritat Catalana és Joan Laporta: ponderació mental, estructura i estratègica empresarial, el seny

Reagrupament Independentista és Joan Carretero: temperament i determinació sobtada, la rauxa.

Si els fongs tiren de simbiosi amb el seu habitat, i la millor simbiosi del català és el seny i la rauxa, creieu que Solidaritat i Reagrupament son una revolució imprescindible?

jimmi Romeu Prenafeta

La factoria.

12.09.2010

Pizza de Ponent o coca de recapte de Nàpols.

Els divendres al vespre a casa fem pizza, ens agrada estirar la pasta i deixar-la ben prima, que faci “crecs” quan li mossegues la punta.

La pizza és una menja universal, pocs racons del mon hi deu haver on no la coneguin, i és que els italians ho fan molt be això de vendre’s ells mateixos.

Contraposat al model italià hi podríem endevinar el model ponentí, aquell que es clou en si mateix i es menysté tot sentint-se inferior de mena; diuen que per a vendre un producte has de creure en ell, i a la gent del Farwest ens costa això de creure en nosaltres mateixos. Segur que un bon antropòleg ens en faria cinc cèntims del perquè de tot plegat.

I el cas és que no ens imaginem lo nostre cargol, la coca de recapte o les orelletes venent-se com a “rosquilles” a Manhattan, Nova Delhi o Shangai; i tret de festasses com l’Aplec del Cargol o el Ranxo de Ponts, que s’esbomben eufòricament i puntual durant quinze dies l’any, no trobem res de casa nostra amb un ressò que vagi mes enllà de la costa catalana, o de la Franja de Ponent. La cassola de tros, els panadons, les torrades o la catxipanda son altres exemples de gastronomia nostra poc aprofitada, si del que parlem es de prestigi i d’aprofitament dels recursos propis.

Sabrem algun dia fer-les volar aquestes idees i que travessin les nostres fronteres?.

Fa pocs dies, a Poal, en el marc d’una festa familiar oberta a tothom, es va fer el segon concurs de coques de recapte per a celebrar Sant Llorenç; una petita empenta per a que lo nostre sigui reconegut i pugui, amb la gana de tots, emprendre el vol i engrescar-nos a fer d’ambaixadors de Ponent allà a on anem.

jimmi Romeu.

La factoria.

11.08.2010.

Suma, Tens un correu

Hola Suma Independencia, en aquests dies, com be saps, s'entan remenant multituds de preguntes i moltes d’elles van en la mateixa direcció: sabrem els catalans unir esforços amb un únic objectiu? El panorama socioeconòmic, la frustració cap als politics o l'esfoli fiscal ens ho posen molt fàcil. Potser tardarem anys i panys a tenir un escenari com aquest per demostrar-nos a nosaltres mateixos que allò del seny català, de debò existeix i el sabem fer anar.

Jo visc a la xarxa i aquesta supura a crits unió, ara caldrà saber-la assolir; això en molts casos -en tots diria jo-, suposa perdre part dels ideals que cadascú té, personalment i com a grup. També vol dir entendre les postures dels altres i que ells facin el mateix amb les nostres, amb generositat.

Suposo que saps on vaig; Suma Independència és un actor important en aquest escenari, tant important com els altres; en major o menor mesura tots som importants i imprescindibles: les persones i els grups.

Si apuntem tots en una sola direcció serem molts els qui ens mobilitzarem, però si ens dividim, serem també molts els qui ens quedarem a casa a veure-les venir (molts no entenem la falta de pragmatisme i assertivitat en tot això). Solidaritat Catalana sembla un lloc útil per unir-nos, és casa de ningú i casa de tots alhora.

I si algú vol més protagonisme que un altre, deixem-lo fer si això suma, com el vostre nom resa. Sumem cadascú el que puguem i assolim el repte. Un cop assolit que cadascú tiri per on vulgui, però mai abans de ser independents.

Amb això acabo, no espero un feedback, encara que serà ben rebut, el que si espero es una bola de ferro, com resa l’article del Toni Strubell.

Doneu-nos aquesta alegria.

Una abraçada.

jimmi Romeu

Solidaritat Catalana, el catalitzador de sinèrgies

Sóc votant interessat, sempre he recolzat a les persones i els seus projectes, mai ho he fet per ideologia ni tòtems. Tampoc he estat mai independentista integral, però 35 anys mirant d’encaixar en una Espanya que ens menysté i ens treu el suc, i esgotades les vies d’entesa, ens han fet canviar, a mi i a molts, i cada cop som més els qui optem per la independència com la sortida.

La prosperitat i el benestar de Catalunya ja només depenen d’esdevenir independents; el meu esperit d’emprenedor social i empresarial ja només el puc justificar per un ús pragmàtic dels impostos, per saber que es queden a casa, que milloren el meu entorn, que em fan més fàcil viure i seguir emprenent; la feina ben feta que deia en Pujol.

La independència és possible, i no us dic res de nou en parlar-vos d’unir esforços, ja ho sabeu prou com funciona això.

Unir la capacitat vol dir haver d’aparcar temporalment les ideologies de cada partit, de cada persona, per a focalitzar l’enginy en una sola direcció, la independència de Catalunya i dels catalans.

Cada cop més gent ens declarem sobiranistes, per motius sentimentals però sobretot per motius econòmics i de respecte cap a nosaltres mateixos, el respecte que no ens tenen molts dels dirigents espanyols. Ara cal que aquests individualismes es converteixin en voluntats globals, i que tots els partits polítics de caire catalanista s’uneixin sense mirar-se cap a dins, només mirant cap al futur. Si ho sabem fer be, si sabem renunciar a les ideologies, encara que sigui per un temps, ho podem fer.

A ERC només li puc dir que em decebrà si no trenca el seu ego i a Convergència tant sols els puc fer arribar que som o no som, però que de mitges tintes ja fa masses anys que en malvivim.

Els antics indis americans empraven el Tòtems com a escenificació de les seves creences inamovibles.

Emprenedors, al marge dels polítics.

En la meva època estudiantil a València, el senyor Dativo, un vell i savi mestre de cuina, deia sovint: “benvinguda la crisi si ha d’aturar el ciment”. D’això ja fa molts anys, aquella crisi va passar, el chef Dativo va morir i el ciment NO es va aturar.

La crisi actual, per sort, ja ha gastat tot el ciment que quedava i l’únic que ens deixarà, si som espavilats, és coneixement, enginy i esperit de sobrevivència.

Per desgràcia, els polítics que tenim no disposen ni de coneixement ni enginy i només els queda sobreviure amb un sou garantit, o no, i veure-se-les per repetir si ja es manava, o guanyar si s’anava segon. Aquest és l’únic missatge que hi he sabut veure a tot el que diuen: no útil.

Ara be, deixant de banda la inutilitat dels polítics, la resta de mortals tenim l’oportunitat d’emprendre: idear, compartir, donar forma i endegar, projectes, negocis i propostes de re-evolució que ens ajudin, no només a sortir de la crisi, sinó també a veure les coses d’un altra manera: compartir es vivir , que deia el FlowerPower. Compartir i treballar les nostres idees amb altres persones o empreses o projectes, per millorar-les i fer-nos grans, junts.

Primar el seny i fer que s’aguanti sol, fer-lo sostenible en tots els sentits.

Segurament serem els de sota l’escala els que pagarem un altre cop el dinar, ja ho estem fent; però abans de començar, ja hem d’estar pensant què fem, amb qui , com ho fem i quan ens hi posem.

Un repte: què passarà si em faig emprenedor?, escriure-ho tot en un paper, compartir-ho i prendre decisions.

I als polítics que tinguin la imbecil·litat d’un tros de suro ja els anirem canviant, i a més els perdonarem, no passa res.

jimmi Romeu.

Publicat a La manyana el 16.06.2010

Les escoles rurals, sempre a la corda fluixa.

Sempre hem reivindicat, des del camp, que els serveis de que hem de disposar siguin de qualitat, encara que no tinguem les densitats de població de Barcelona, L’Hospitalet, o Mèxic D.F..

D’això depèn que ens puguem espavilar, crear riquesa, ser més efectius. Infraestructures en comunicacions, equipaments i educació potser son uns els pilars fonamentals sobre els que reposa aquest futur nostre.

L’educació, com a base del progrés de les noves generacions, ha de ser una eina a protegir i no abandonar.

Ara però, les retallades que apliquen els governs, tant de Madrid com de Barcelona, son esmoladores i els més afectats som novament els més febles, els de baix de tot.

Classes treballadores, jubilats, treballadors públics i ara, també, l’educació dels nostres fills.

Us deixo aquest manifest, redactat per les ZER (Zona Escolar Rural), on s’expressa la revel·lia a les retallades pressupostàries que deixaran moltes escoles rurals mancades de professorat especialitzat.

Ens hem de sentir cada cop més malament per la manca de seny alhora d’aplicar les retallades pressupostàries de l’administració?

No seria bo aplicar mesures que no comprometin el futur formacional dels més joves?

Els pilars fonamentals de la nostra societat haurien de romandre protegits de vents i tempestes de manera impetuosa. Molt probablement el FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), promogut pel govern espanyol necessiti diners que s’han de treure d’algun lloc.

MANIFEST de les ZER's, juny 2010:

La ZER és molt més que compartir mestres itinerants especialistes, és tot un Projecte Educatiu comú que té la seva força en el treball d’equip que coordina, sota criteris organitzatius i pedagògics, l’ensenyament-aprenentatge a les nostres escoles.

No entenem que un model educatiu que funciona, que dóna bons resultats, que pot ser referent per d’altres realitats i que ha cohesionat territori, es vulgui “desmuntar” quan se sap perfectament que, sense els recursos humans i la capacitat de liderar de la ZER amb pes i autonomia, serà ben difícil mantenir l’excel·lència i la innovació educativa. Fins ara, tothom qui ha apostat i ha cregut en aquest model educatiu ha tingut la satisfacció de la feina ben feta. El personal de les escoles, comunitat educativa, hi seguim apostant; podem seguir comptant com fins ara, amb les persones del departament d’Educació? Ens agradaria pensar que sí.

Esperem que les nostres reflexions no caiguin en un sac buit i simplement s’arxivin enmig de l’allau de respostes fruit del malestar col·lectiu dins del sistema educatiu i que l’escola pública i rural pugui tenir de nou, l’oportunitat de continuar creixent i construint conjuntament (com hem fet fins ara amb el govern actual) la millor educació pels nens i nens de les Zones Escolars Rurals de Catalunya.

Consultes 25A. La clau de la voluntat comuna

Les persones rarament som consultades a propòsit de com volem que sigui el nostre món, quines regles de joc l’hi desitgem o a quina velocitat volem que rutlli; la nostra veu només se’ns deixa sentir, amb les regles de la democràcia, una mitjana de 48 cops al llarg de les nostres vides.
Aquest és el nostre poder, tramés amb una butlleta i una urna, al llarg de la nostra vida, i el valor de cadascuna d’aquestes 48 preguntes és incalculable, és l’única eina que tenim per dir la nostra.

Ara, les noves tecnologies ens permeten respondre moltes preguntes i proposar-ne de noves; les idees flueixen, es posen en marxa, i potser el mon pot arribar a canviar; això és molt interessant.

Les consultes sobre la independència de Catalunya han estat possibles gràcies a la xarxa i a la gent, i van molt més enllà de si la resposta és SI, NO, BLANC O NEGRE.
La maduresa de les consultes ciutadanes significa que aquí i ara, les persones podem plantejar-nos preguntes que aportin respostes als polítics, i el fet que no siguin vinculants potser les fa encara més interessants, ja que la decisió d’escoltar el poble està en mans dels polítics i no de les regles.
Ells han de decidir si escolten o no el que la gent diu, encara que, com aquest cop, no siguin ells qui posen els interrogants. Escoltar els donarà crèdit, atendre els farà líders de debò.

Aprofitar les consultes sobre la independència significa que podem opinar individualment sobre temes globals; l’important del vot que podem fer aquest proper diumenge als Arcs, Barbens, Bellvís, Miralcamp i Mollerussa, potser és opinar més que atrinxerar-se en opcions polítiques o geogràfiques.

Votar és opinar, és recalçar les idees pròpies, és fer que el mon sigui el que tots volem.


+info: http://referendumindependencia.cat/

jimmi Romeu

Swaps. La bona fe.

Quan li demano el pa a la pastissera sempre espero d’ella que correspongui la confiança que ens tenim després d’anys de tractar-nos. No espero que m’enganyi amb pa d’ahir, seria absurd, probablement perdria un client i també un amic.

Quan entro al meu banc (o caixa), pressuposo el mateix: que aquell senyor o senyora amb corbata o vestit jaqueta, blau executiu, és de plena confiança. M’imagino que una persona amb estudis i mèrits per dirigir una oficina bancària no m’entabanarà ni m’amagarà veritats.

Ara però ja entenc que si van vestits així és precisament per semblar el que potser no son, persones de bona fe.

Més de tres-centes famílies del Pla d’Urgell estant patint la lletra petita dels anomenats swaps bancaris, contractes entre bancs/caixes i clients que tenen adscrites clàusules difícilment justificables i molt rarament explicades amb claredat. Més de tres-centes famílies a punt de perdre-ho tot que aquí i ara pateixen allò que en podríem dir síndrome de confiança enganyosa amb el director del banc.

Que bancs i caixes son lladregots de mena ja fa temps que ho sabem- i a més ho son amb el vist i plau dels governs-, però les persones que hi treballen sempre n’havien quedat una mica al marge, encara que de tant en tant et colessin alguna comissió o càrrec erroni sota l’excusa absurda que “és el programa que ho fa per defecte” (quin riure). Ara però sembla que directors i sotsdirectors (també hi ha excepcions) es converteixen en còmplices de les seves pròpies empreses (nòmines) i han ensarronat fins al coll molta gent propera, gent que cada dia ens trobem pels carrers del Pla i molts dels quals coneixem be.

No voldria generalitzar però compte amb els directors i sotsdirectors de bancs i caixes, son com els vells venedors de catifes, ambiciosos i mancats de bona fe; i tot i que uns quants s’han esfumat de la nit al dia, d’altres han arribat per rellevar-los.

Com sempre, hi ha exepcions importants.

Web afectats.

Comentaris

jimmi Romeu

La factoria

El Pla Director del Pla d'Urgell és de tots.

Abans de res cal aclarir que el Pla Director del Pla d’Urgell és el full de ruta dels planejaments urbanístics i infraestructurals de la nostra comarca, i la seva finalitat és equilibrar i preveure major benestar pels qui hi vivim.

Per raons legals, generalment poc raonables, el Pla Director no cal que sigui consultat a la ciutadania, com si el nostre futur no ens incumbís. Tot i això estem de sort, la voluntat del Consell Comarcal i el seu president, Sr. Reñé, han fet possible un programa de 3 jornades públiques perquè la gent del Pla escoltem i opinem sobre aquest Pla que definirà com serà el nostre entorn de vida les properes dècades. D’una banda felicito la voluntat del Consell Comarcal per la iniciativa, per altra, però, lamento que al primer d’aquests actes celebrat el passat 19 de febrer, només hi anéssim arquitectes, aparelladors, alcaldes, regidors i algun que altre curiós com jo, assabentat atzarosament. Cal dir que al web del Consell Comarcal no hi constava aquest acte fins que jo mateix, el dia de la celebració, hi vaig trucar per fer-los ho saber. Lamento que actes tant lloables de participació no siguin publicitats i que conseqüentment només hi participin els de sempre, els que ja son a l’olla. Només desitjo que aquesta manca de difusió hagi estat un error perdonable i que no es limitin a informar a bou passat, quan el procés ja s’hagi acabat. Us proposo unes anotacions per la vostra agenda, son les dates previstes per les dues jornades informatives que encara resten per fer, els dies 5 i 26 de març, de 5 a les 8 del vespre, al Consell Comarcal. Per si de cas, ho penjaré també a Platònic.cat, perquè tothom ho pugui consultar. A veure si som capaços de demostrar que les coses de casa nostra ens interessen a tots i que en volem opinar. jimmi Romeu La factoria. Platònic.cat

Trencament plàstic. La gran mentida.

D’entrada val a dir que jo també considero als polítics i banquers, en general, una colla de lladregots embusters que juguen amb nosaltres i es queden els nostres diners, així de senzill.

Fa uns dies, llegint un post d’en Marc Vidal al seu bloc www.marcvidal.cat vaig entendre tot allò que molts intuïem, però que la pròpia ignorància ens feia dubtar.

Vidal parlava d’un imminent escenari quasi necròtic, envers l’economia espanyola, i la catalana de retruc.

Aquest economista, emprenedor i precursor de la catosfera (espai de blocs i relacions 2.0 en català, dins d’Internet), deixa clar que el govern estatal no ha fet els deures, que ha afavorit la banca en detriment dels ciutadans i que el pitjor està encara per arribar. Les declaracions de ZP del passat 28 d’octubre “...lo peor de la crisi ya ha pasado y nuestro reto es la creación de empleo...” es poden comparar amb les que Rajoy va fer al seu dia, “...del Prestige salen unos pequeños hilillos como de plastilina...” una de les més grans catàstrofes econòmiques, ecològiques i socials que ha patit mai Galícia.

El miratge de tenir molts diners que en realitat no existeixen, provocat pel deute públic o pel fet que en aquest país tinguem quasi tantes hipoteques com neveres, fan que l’estat espanyol tingui una economia de ciència ficció i que el seu valor a l’era post-totxana sigui l’equivalent a cero; ningú no aposta ja per nosaltres.

De la cinquena potència econòmica mundial, xifra teòrica alimentada per la demagògia, passarem sobtadament al lloc 18, 20, o qui sap quin, del rànking mundial.

Recordo aquelles mentideres declaracions del govern ZP que parlaven d’una lleugera desacceleració, de taxes d’atur que es preveien situar a màxims de l’11% o be la creació del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), un eufemisme per nomenar al robatori que ens fan als contribuents per salvar bancs i caixes que potser, hores d’ara, son insalvables.

Doncs la realitat ès que estem a les portes del 20% d’atur i en pocs mesos podem passar al 24%, a més es preveu que el Banc Central Europeu posi els interessos, que ara estan a l’1%, a nivells del 3 ó 4% (el BCE no espera als ganduls); i que els impostos s’apugin quasi fins al trencament plàstic, aquell punt mecànic en que un material deixa de ser elastic i es trenca bruscament.

Arribat aquest punt, a veure qui pot pagar hipoteca, impostos i sufragar les pensions i l’atur dels que ja no tindran o tindrem feina.

Només ens han ensenyat a fer cases i ara no sabem fer res més; potser a en Rajoy se li va trencar un vaixell, però a ZP se li pot trencar tot un estat

He de dir que Marc Vidal, a qui vaig tenir el plaer d’escoltar fa pocs dies a Barcelona, és un reconegut expert en economia global, que ja porta anys fent previsions i encertant-les; ell ja va descriure, l’any 2006, el que ens està passant actualment, amb pels i senyals.

Us recomano que el llegiu, el trobareu a la xarxa.

jimmi Romeu.

Publicat al diari La Manyana 17.02.2010

Vegueries, una moto pels ciutadans.

Que la recuperació de les vegueries sigui o no una necessitat, no ho se discutir i no en puc opinar per ignorant, ara be, de les presses que el tripartit sembla tenir per a posar-les en funcionament si, en vull discutir, de fet l’hauríem de discutir tots plegats aquest punt.
En el moment històric de crisi en que trobem, i amb la que ens espera, els nostres governants ens volen col•locar aquesta joia perfectament ajornable, en comptes de mirar cap al futur immediat i treballar, amb tots els efectius, per salvar el país. El pitjor de la crisi està encara per arribar i no podem estar fent els vidres mentre els indis ja ens disparen fletxes pertot arreu.
El que a més ens hauria de treure de polleguera és el fet que ens enganyin dient-nos que ni es duplicaran administracions ni suposarà més funcionaris ni més despesa.
Això és una mentida massa grossa per venir de tot un president de la Generalitat; això si, l’altre dia se li va escapar de dir, el Sr. Montilla, que “les Diputacions es suprimiran a llarg plaç”. Sap perfectament que el permís per això ha d’arribar de Madrid i allà “los asuntos catalanes” sempre son sine die.

Aquesta moto no la volem, el ”molt honorable” i sus muchachos no en saben de fer miracles i el que haurien d’estar fent en aquest moments és no distreure el personal i establir i aplicar tota la capacitat del govern i l’administració perquè no ens enganxi el toro econòmic, si és que encara hi som a temps.
A risc de que algú se m’emprenyi, trepitjaré la línia i ho repetiré, ens menteixen per inèrcia i cada cop ens hauran de mentir més per suportar el castell de palla en el que viuen i ens fan viure.

jimmi Romeu.

Publicat a la columna La factoria del diari La Manyana, 10.02.2010.