dimecres, 6 de maig del 2009

Des del meu balcó de Poal se sent la tempesta.

Semblava que estatut i finançament autonòmic estaven perdent aureola, però no és ben be així.
Aquestes darreres setmanes he escoltat polítics socialistes amb arguments de fum quan se’ls pregunta si la relació PSC-PSOE perilla davant el ninguneig al que estem sotmesos, els catalans, per part del govern d’Espanya.
Fa tot just deu dies Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, li passava la muleta a la Neus Bonet dels matins de Catalunya Radio i es negava a admetre que la relació entre socialistes espanyols i catalans mereix un trencament -amb arguments de polític 1.0 trets de la txistera-.

La imatge d’un Pepe Montilla cabrejat amb en ZP em fa riure ja que mai acompanya els fets i un cop més serà mostra del claudicalisme al que els socialistes catalans estan sotmesos des del carrer Ferraz.
Ridícul ens sembla el que està passant: ens buiden les carteres des de Madrid, els qui ens defensen a la plaça Sant Jaume, no tenen pes, o no tenen pebrots i en cap moment ens dona la sensació d’estar en bones mans. I a més se’ns titlla d’insolidaris.
El panorama perplex dona poca confiança i reforça aquella proposta que fa en Miquel Martín i Gamisans, periodista del Pla amb criteri contrastat, que diu que ERC i ICV no estan tant allunyats l’un de l’altre.
I si a més s’hi suma CDC en un hipotètic tripartit, reforçarà la capacitat negociadora i de pressió que podem fer quan parlem de país, que no d’ideologies.
El caixa o faixa està servit però sembla que ningú no gosa trencar plats per a fer sortir Catalunya del bucle absurd en el que es troba. Això sí, les europees estan a prop i potser
reforçar els partits catalans de debò serà l’opció més creïble, dins l’increïble mon de la política 1.0.

jimmi Romeu.
La Factoria.

Processor del Poal


Be, jo marxo que m'esperen a casa.