D’entrada val a dir que jo també considero als polítics i banquers, en general, una colla de lladregots embusters que juguen amb nosaltres i es queden els nostres diners, així de senzill.
Fa uns dies, llegint un post d’en Marc Vidal al seu bloc www.marcvidal.cat vaig entendre tot allò que molts intuïem, però que la pròpia ignorància ens feia dubtar.
Vidal parlava d’un imminent escenari quasi necròtic, envers l’economia espanyola, i la catalana de retruc.
Aquest economista, emprenedor i precursor de la catosfera (espai de blocs i relacions 2.0 en català, dins d’Internet), deixa clar que el govern estatal no ha fet els deures, que ha afavorit la banca en detriment dels ciutadans i que el pitjor està encara per arribar. Les declaracions de ZP del passat 28 d’octubre “...lo peor de la crisi ya ha pasado y nuestro reto es la creación de empleo...” es poden comparar amb les que Rajoy va fer al seu dia, “...del Prestige salen unos pequeños hilillos como de plastilina...” una de les més grans catàstrofes econòmiques, ecològiques i socials que ha patit
El miratge de tenir molts diners que en realitat no existeixen, provocat pel deute públic o pel fet que en aquest país tinguem quasi tantes hipoteques com neveres, fan que l’estat espanyol tingui una economia de ciència ficció i que el seu valor a l’era post-totxana sigui l’equivalent a cero; ningú no aposta ja per nosaltres.
De la cinquena potència econòmica mundial, xifra teòrica alimentada per la demagògia, passarem sobtadament al lloc 18, 20, o qui sap quin, del rànking mundial.
Recordo aquelles mentideres declaracions del govern ZP que parlaven d’una lleugera desacceleració, de taxes d’atur que es preveien situar a màxims de l’11% o be la creació del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), un eufemisme per nomenar al robatori que ens fan als contribuents per salvar bancs i caixes que potser, hores d’ara, son insalvables.
Doncs la realitat ès que estem a les portes del 20% d’atur i en pocs mesos podem passar al 24%, a més es preveu que el Banc Central Europeu posi els interessos, que ara estan a l’1%, a nivells del 3 ó 4% (el BCE no espera als ganduls); i que els impostos s’apugin quasi fins al trencament plàstic, aquell punt mecànic en que un material deixa de ser elastic i es trenca bruscament.
Arribat aquest punt, a veure qui pot pagar hipoteca, impostos i sufragar les pensions i l’atur dels que ja no tindran o tindrem feina.
Només ens han ensenyat a fer cases i ara no sabem fer res més; potser a en Rajoy se li va trencar un vaixell, però a ZP se li pot trencar tot un estat
He de dir que Marc Vidal, a qui vaig tenir el plaer d’escoltar fa pocs dies a Barcelona, és un reconegut expert en economia global, que ja porta anys fent previsions i encertant-les; ell ja va descriure, l’any 2006, el que ens està passant actualment, amb pels i senyals.
Us recomano que el llegiu, el trobareu a la xarxa.
jimmi Romeu.
Publicat al diari La Manyana 17.02.2010
