dilluns, 22 de setembre del 2008

Sense perdre les formes.




Potser te molt de raonable però no per això deixa de ser curiós que els moviments mediàtics vagin sempre en formació acordiònica, tot seguint un fil. Quan ens apropem a una data concreta com ara el Nadal, l’aprovació d’un estatut, els jocs olímpics o una diada de Catalunya, posem per cas, les columnes d’opinió dels diaris i altres mitjans es disparen gairebé totes en un mateix sentit i tots, d’una manera o altra, ens afanyem a esmolar els llapis per deixar anar el nostre imaginari a propòsit del cas concret que es porta.
Jo no seré menys i avui em deixaré anar amb el tema diada, però lluny de posar-me on no em demanen, em quedaré a casa per no prendre mal. A Mollerussa, per no anar més enllà, hi tinc carn de canó on apuntar i disparar.
Avui però, a més, em queixaré. Aquests dies hem estat testimonis de la manca de cultura democràtica amb que s’ha lluït l’alcaldessa de Mollerussa per l’afer de la senyera.
Na Teresa Ginestà, del PSC, ha fet ús del maleït tripijoc per evitar que es votés democràticament al ple, una petició d'ERC.
Els republicans van demanar que es poses a l'ordre del dia del Ple, una proposta per col·locar l’estel.lada al balcó de l’ajuntament per la diada de Catalunya.
És cert que l’estelada, que enguany fa cent anys, no representa tota la ciutadania però això també passa quan el Ple de l’ajuntament vota a favor o en contra de qualsevol assumpte, ja que el resultat difícilment representa el 100% dels ciutadans, son els mecanismes de la política els qui fan que això sigui així..
També és cert que penjar l’estel.lada al balcó suposa un acte com a mínim al.legal i no vull debatre, en aquesta cort, si fem respectar la llei o be si la driblem, que per un dia no passa res.
Deixant de banda el meu catalanisme palès, el que avui proposo debatre és si la nostra alcaldessa te paraula o be en fa mofa, doncs no els pot dir un dia als d’ERC que SI que es votarà la proposta i el dia del Ple no fer-la sortir a l’ordre del dia.
Potser la nostra alcaldessa va tenir por que CIU hi votés també a favor i al final l’estal.lada pengés del balcó.
Si això arribés a passar, la reprimenda per part de l’honorable Montilla estava garantia i els reülls de Madrid es podrien disparar. I és clar, en el mon de la política, sortir a la foto és un triomf, però mantenint les formes i no fent emprenyar ningú. Només el català en pot estar d'emprenyat, perquè el català ja neix així des de fa gairebé 300 anys.

dimarts, 16 de setembre del 2008

A contracorrent amb l'esperit olímpic.


Algun cop m’han dit que vaig a contracorrent però ho han fet de manera banal i sense masses intencions, com allò de que algun dia perdràs el cap. Aquest cop però sí que he circulat en sentit contrari.
M’he passat quinze dies esquivant els jocs olímpics i la veritat, la tasca ha estat dificultosa ja que me’ls he trobat fins i tot dins el croissant de diumenge al matí.
No ho he fet per repte personal ni per disgust amb l’esport, ho he fet per convicció i prou.
He trobat tant descaradament hipòcrita la postura de cois, federacions, estats i mitjans davant la bestia groga que he tancat els ulls a tot aquest circ que genera milions d’euros disfressats d’esperit olímpic.
Quan parlem de la xina parlem de diners, d’intercanvis comercials i tecnològics, de balances i dividends difícils de compensar i sobretot de por davant la futura primera potència econòmica mundial.
Ens està passant una mica el mateix que amb els estats units. Com que ells tenen el poder, els deixem fer i mirem cap a un altre costat per no veure les trampes que li fan
al mon.
Obtenir un creixement desmesurat a canvi de cremar el medi ambient i d’unes condicions laborals deplorables és fer trampa. Mantenir l’estatus repressiu al Tibet és fer trampa i especular amb l’acer i el gra per dominar el mercat és fer trampa i davant d’això i més, el mon es rendeix i els atorga el grau olímpic, aquell que proclama l’esportivitat per davant de qualsevol competició i disputa.
Potser l’esperit olímpic acabarà sent l’interès olímpic, vist el reguitzell de rollalties que genera.
I dispenseu per no posar en majúscula noms que per a mi ja no son magnànims ni mereixen el meu respecte.


Publicat dimecres 10 de setembre a la meva columna del diari SEGRE.
jimmi Romeu.

Processor del Poal


Be, jo marxo que m'esperen a casa.