Si alguna cosa descriu la Plana de Lleida és, sobretot, la boira.
Aquest fenomen curiós que vist des de fora sembla una frase feta del Tomàs Molina, forma part intrínseca de la nostra condició de ponentins.
Com a l’Empordà la Tramontana o a Rivadavia les plujes, la nostra boira ens fa com som i ens perfila el caràcter.
L’altre dia vaig llegir al feisbuc, (Facebook és el nom anglés d’aquesta xarxa social 2.0 de moda) un punt de debat llençat a l’aire pel Pep Guasch de Palau on preguntava què era el que diferenciava a plaurgellencs i plaurgellenques de la resta de bestiari que pel mon rutlla.
No se jo quina és la resposta però de ben segur que les nostrades boires ens perfilen com a essers vius amb trets diferencials i, home, ara que es parla tant de globalitzar a tort i a dret, està prou be reivindicar un fet diferencial, encara que sigui per compensar les molèsties que els núvols baixos ens ocasionen de tant en tant.
Ah, però tot i aquestes petites molèsties, a mi personalment m’encanta la boira. La boira espessa que impregna els vols del meu balcó de Poal fa més íntim el meu entorn, el fa més meu i d’alguna manera em protegeix d’allò que està més enllà d’on m’arriba l’ull.
Tot de misteri hi trobo dins una nit emboirada, quan silenci sembla dur l’humitat espessa que reclosa arreu d’on visc, alguns cops l’any.
A cops m’imagino guaitat des de fora, des de l’espai. Un Pla d’Urgell amagat rere un núvol gegantí deixat caure a ran de terra, endevinant-me dins, quina enveja que em faig i quina por que els deu fer als de fora, especialment al Tomàs.
Hi ha dies que el nostre petit país no surt al Meteosat i això te un punt de misteri encantador, i de ben segur que el sol tornarà i arribarà Sant Josep i veurem de nou la banqueta del canal.
Estem al Platònic?.
Jimmi Romeu.
La Factoria.
www.factoriajimmi.blogspot.com
