dilluns, 25 de febrer del 2008
Qui paga mana. Bipolaritat electoral.
Les coses de la política a cops ens duen a escenaris bipolars com el que ara ens vol fer veure el sistema. El 9 de març o triem als bons o triem als dolents en podríem dir. Això sí, depenent del costat on ens col·loquem, els bons son els uns o els altres.
Per a mi, però, dins aquesta bipolaritat forçada només hi ha els dolents i els pitjors.
Els dolents son aquells que a casa nostra fan veure que ens entenen a nosaltres, els catalans, però que a les Espanyes fan veure que ens ignoren, o si més no que estan a favor de la ancha Castilla i sus confines más lejanos. Coses del màrketing suposo.
D’aquets en diuen socialistes, una espècie de sindicat vermell envoltat de Felipisme i bona dosi de catalanisme de façana encobert en forma de Chacón optimista i riallera.
Per descomptat no em callaré en opinar que el seu líder, el de les celles, tot i caure’m be, és un mentider de pantalla plana i circumstancial. I això és el que no m’agrada. Gens ni mica.
Tot i això, els pitjors son els altres, aquells que ja d’entrada es declaren contraris a la nostra realitat, peti qui peti. I a més a més ens donen pel sac, tot argumentant que això és el millor que ens pot passar i que la sarna, si ens arribés a agradar, de ben segur que no ens picaria.
Els Peperos els diuen, espècimen ranci de color sípia i amb els rebordons desgastats, potser de repetir-se tant i tant en allò de la grande i libre i ara més que mai unida.
He de dir però que en conec personalment d’ambdós bàndols i que en persona no em semblen tant nefasts. Aquí és on empro la premissa meva que diu que les idees ens fan persones en la mesura que les ideologies ens poden provocar regressió.
Un cop feta la meva particular escenificació de les dues polaritats que s’han entestat en fer-nos veure, ara ve la resta.
D’una banda aquells que aquí son els grans, els blaus, els nacionalistes refundats que tenen casa gran, diguem-ne convergents i unionistes, amb algunes bones idees, segons el meu parer, però amb poc tacte i un excés de liberalisme que tot ho paga a cop de taló.
No seria mala proposta si tots tinguéssim un talonari solvent, però no és ben be aquesta la realitat.
D’altra banda, i per ordre d’aparició al rànking català, hi tenim els independentistes de l’estel.lada al calaix, per allò de guardar la roba m’imagino. Tots bona gent els d’erc, massa ideologistes per a mi però bona gent. I deu ni do lo que els entenc i comprenc a vegades, però només a vegades.
Al tercer graó del podi polític de casa nostra hi trobem els verds, aquells que fa anys se’ls mofava tot posant-los l’armilla de hippyes i somiatruites i que ara, ves per on, resulta que tenien raó en tot allò del canvi climàtic, les flors i el no haver de córrer tant per a viure millor. I és que els d’icv poden ser visionaris en tot això i per descomptat, les veuen venir.
Aquests darrers son amics meus. Aquests darrers i els blaus de la casa gran i els de l’estel.lada al calaix.
A la fi, el meu país és tant petit, que deia en Llach, que des de dalt del campanar puc veure be i amb bons ulls tots els qui treballen amb cor i ànima pel país.
Encara que de tant en tant algú la pugui espifiar.
Per a ells i per a ningú més tinc avui les meves pregaries d’agnòstic.
Pel petis. O pels que no son grans; o pels que avui i demà poden treballar veritablement per a fer d’aquest meu país un lloc millor i un espai sense hipòcrites i secretes balances fiscals i sense dobles guions, adaptats en funció d’on es trobi l’escenari, si de Fraga cap ací o be cap allà.
Perquè reivindicar està de moda, reivindico el recolzament de la gent d’aquí a les forces polítiques d’aquí. I això ho dic jo, que mil cops m’he declarat poc afí del sistema polític que tenim. Però algú tenia raó quan em va dir que és el sistema que tenim i és el que, de moment, hem d’anar emprant.
En contra del que ens diguin socialistes i Peperos, no ens creguem un cop més el vell argument del vot útil perquè aquest vot només resulta útil per aquell que el demana i no pas per la diversitat d’idees que cadascú tenim. Crec que en la diversitat estava la riquesa o una cosa així, oi?
Jo que sóc verd, per descomptat votaré als verds; perquè son sans, clars i ecologistes d’avantguarda, amb ganes de fer política de debò, política d’ets i uts.
Ara be, el 9 de març que cadascú ho faci el millor possible, amb consciència i premeditació.
Jaume Romeu Prenafeta.
www.factoriajimmi.blogspot.com
El Salt del Duran.
Recordo el festejador, una petita caseta on suposadament les parelles s’aixoplugaven de les mirades per fer-s’hi els primers petons, o potser els últims.
El Salt del Duran és, en realitat, un salt d’aigua de 4.5mt de desnivell brut, construït per ordre de La Forestal d’Urgell (La Forestal de Urgel), nom de la paperera que duran anys i panys va ser el motor industrial de la comarca amb altres contemporànies industries com la lletera El Castillo o la Farinera.
El salt d’aigua s’aprofitava per a fer part de la llum que alimentava la paperera; aquesta llum transitava per un tramat de fil al llarg de la tercera sèquia del canal d’Urgell per endinsar-se a Mollerussa i arribar al seu destí, La Forestal. Allí feia rodar, entre altres, les immenses bobines que estiraven la pasta de paper, amb el seu olor peculiar i els seus vapors calents.
Més avall del Salt hi havia i encara hi és, el Salt dels Llums que també feia corrent; de fet el Salt dels Llums va ser la primera entrada de llum a Mollerussa, el 15 de maig de 1904, aprofitant que era Festa Major. El Salt dels Llums va ser explotat per companyies elèctriques com La Canadiense Riegos y Fuerzas del Ebro o F.E.C.S.A.El Salt del Duran però, sempre va ser explotat per La Forestal, tret d’una proba infructuosa que es va fer a mitjans del noranta, quan ja duia anys aturada la turbina. La paperera Forestal era tot un complex industrial a la mesura de la comarca i del seu temps, que més enllà de dades econòmiques i tècniques, avui a molts ens du memòries romàntiques i records d’altres temps guardats a la senalla.
Retornant al salt he de dir que per a mi, si hi ha al Pla d’Urgell un indret amb historia, enigma, recull i solitud, aquest és sens dubte el Salt del Duran.Des de fa molt i molt però, aquest racó del Pla és deixat i brut i ha perdut el títol de paratge amb aureola. (segueix)
Poca cura del lloc, poca implicació de la ciutat i aturada obligada de temporers, ànimes errants i altres dèries, han fet d’aquest indret, un gran jardí silvestre envoltat de misteriós silenci i vegetació transhumant.
Fa molts anys el salt era vigilat pel guarda de La Forestal. Recordo al pare que més de deu cops havia explicat el cas d’un dels guardes que deia que treballava fins a vint i cinc hores cada dia; tot fent-ne vuit de jardiner a La Forestal, vuit hores més de porter i fent també vuit hores de guarda a les nits del Salt del Duran, mentre hi dormia. I es clar, entre anar i tornar del salt a la paperera amb la bici, hi perdia una hora, la que en feia 25 del seu jorn. Si més no anecdòtic el seu cas i amb un punt de melangia per part meva en recordar el pare a l’explica-ho. Sucumbeix el rigor i apareix la tendresa. Si el pare hi fos, encara...
Tornar-li ara al Salt del Duran la seva esplendor, serà recuperar un lloc per on hi raja l’aigua que ha fet del Pla d’Urgell el que és i que ha fet que els seus habitants siguem com som.
El canal d’Urgell, les seves banquetes i els seus plataners son les línies que dibuixen la comarca per damunt dels seus fruiters i dels seus camps de blat de moro.
El Salt del Duran ha estat, per varies generacions, un lloc identitari d’una comarca mullada per l’aigua de reg fins a l’últim dels racons.
Memòria de guardes com el Josep del Salt de la Conxita o l’Andreu de cal Chona, treballadors com el Ramon Vilamajor o el Càndido Falip que un mes a l’any resseguien i sanejaven la línia elèctrica de dalt a baix.
Memòria de vells i no tant vells, d’aplecs de sardanes, berenars de pa amb xocolata i caragolades que revenen a la ment.I el 4L sota un plataner, ple de canalla jugant i obert de bat a bat; qui hi pogués tornar a aquest lloc si es recuperés del tot.
El Frederic Bosch em va explicar com ell i la Teresina hi feien excursions a peu, amb bici o amb el ruc de cal Culleré tirant del vell xarret, o quan el camió del Bosch de Sidamon els hi duia a l’aplec els dies de tenora.
En una terra com la nostra, plana com un plat d’oli, tenir-hi un forat al terra tant nostre com ho és el Salt del Duran, és sens dubte una gran troballa. Si més no però, no deixa de ser curiós que un indret com aquest hagi caigut en l’oblit.
La consecució dels corredors verds.
La comarca del Pla d’Urgell és un excel·lent espai, poc segregat, on intercomunicar les poblacions amb corredors verds que facilitin el trànsit a peu, amb bicicleta o tot creant una xarxa per a esportistes, rutes turístiques o rutes de lleure.Els camins que segueixen els canals i sèquies del Pla ja ens marquen part d’aquests corredors amb línies d’arbrat i aigua abundant, definint, amb poca actuació i intervenció, unes vies verdes idònies per arribar a molts indrets de la comarca.
Un d’aquests projectes de corredor verd és el que uneix el Canal d’Urgell principal, al terme de Vilanova de Bellpuig, amb Els Arcs, tot passant pel Salt del Duran, Mollerussa, El Palau i el terme d’El poal, de la mà de la tercera sèquia en un primer recorregut i del riu Corb en el seu tram final.
Aquesta xarxa de camins ecològics i la seva creació, pot tenir un punt de partida emblemàtic amb l’acondicionament del Salt del Duran i el seu entorn.
El Salt del Duran te un caudal d’aigua de 1300l/s., una turbina de producció actual de 5000V., tot i estar aturada i una potència de generació de 163Kw.
Jaume Romeu Prenafeta.
Embrutant la ciutat.
La ciutat del futur és, sens dubte aquella que millori la qualitat de vida dels seus ciutadans, en tots els sentits.
Serà una ciutat neta de fums i neta de pols, buida de cotxes i plena de gent i de bons jardins i bon transport públic, elèctric és clar.
La ciutat del futur serà segurament una ciutat de serveis pel ciutadà, serveis assequibles per a tots, còmodes, generosos i de caire gentil i amable.
Serà una ciutat participativa on tots hi tinguem cabuda i opinió i on els qui governin ho facin amb esperit de servei i atenció al ciutadà.
La ciutat del futur no contaminarà l’espai ni el país i per descomptat respectarà el planeta i la seva natura.
Serà una ciutat amb un alcalde que la farà més autosuficient en diners i que no remourà les butxaques de la gent cercant el calé fàcil per escriure el seu nom a la lluentor d’una placa que commemori el seu pas.
Serà una ciutat amiga dels seus veïns i acollidora amb ells i es recordarà dels pobles de la vora i recordarà que sense ells la vida a la ciutat s’apaga.
El Consell Comarcal del Pla d’Urgell instal·larà pròximament a tots els pobles de la comarca menys a Mollerussa un sistema de recollida d’escombraries amb contenidors soterrats i on totes les fraccions hi tindran cabuda.
El seu cost és dràsticament inferior al sistema de recollida pneumàtica que es pretén instal.lar a Mollerussa.
El consum energètic de les turbines per absorbir tota la brossa al llarg dels quilòmetres de canonades que travessaran Mollerussa no se sap o be no ens l’han volgut facil.litat des de l’ajuntament.
Es provable que aquest consum d’energia superi amb escreix la despesa per enllumenat públic a tot el municipi, és l’aportació que fa l’equip de govern per millorar el planeta, l’ecosistema i les properes generacions.
Aquest despesa junt amb la instal·lació del sistema serà pagada íntegrament per la ciutadania ja que no comptem amb subvencions esmentables tot i la demagògia despòtica del nostre alcalde que amaga i difumina les xifres, això sí, sempre d’esquena, mai donant a cara, sempre amb notes de premsa i butlletins municipals, sense rèplica possible, sense queixa d’altaveu.
Les xifres son: 6000€ per nucli familiar i un consum energètic desmesurat de per vida, la nostra vida.
La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi
Serà una ciutat neta de fums i neta de pols, buida de cotxes i plena de gent i de bons jardins i bon transport públic, elèctric és clar.
La ciutat del futur serà segurament una ciutat de serveis pel ciutadà, serveis assequibles per a tots, còmodes, generosos i de caire gentil i amable.
Serà una ciutat participativa on tots hi tinguem cabuda i opinió i on els qui governin ho facin amb esperit de servei i atenció al ciutadà.
La ciutat del futur no contaminarà l’espai ni el país i per descomptat respectarà el planeta i la seva natura.
Serà una ciutat amb un alcalde que la farà més autosuficient en diners i que no remourà les butxaques de la gent cercant el calé fàcil per escriure el seu nom a la lluentor d’una placa que commemori el seu pas.
Serà una ciutat amiga dels seus veïns i acollidora amb ells i es recordarà dels pobles de la vora i recordarà que sense ells la vida a la ciutat s’apaga.
El Consell Comarcal del Pla d’Urgell instal·larà pròximament a tots els pobles de la comarca menys a Mollerussa un sistema de recollida d’escombraries amb contenidors soterrats i on totes les fraccions hi tindran cabuda.
El seu cost és dràsticament inferior al sistema de recollida pneumàtica que es pretén instal.lar a Mollerussa.
El consum energètic de les turbines per absorbir tota la brossa al llarg dels quilòmetres de canonades que travessaran Mollerussa no se sap o be no ens l’han volgut facil.litat des de l’ajuntament.
Es provable que aquest consum d’energia superi amb escreix la despesa per enllumenat públic a tot el municipi, és l’aportació que fa l’equip de govern per millorar el planeta, l’ecosistema i les properes generacions.
Aquest despesa junt amb la instal·lació del sistema serà pagada íntegrament per la ciutadania ja que no comptem amb subvencions esmentables tot i la demagògia despòtica del nostre alcalde que amaga i difumina les xifres, això sí, sempre d’esquena, mai donant a cara, sempre amb notes de premsa i butlletins municipals, sense rèplica possible, sense queixa d’altaveu.
Les xifres son: 6000€ per nucli familiar i un consum energètic desmesurat de per vida, la nostra vida.
La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria La Factoria jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi jimmi
Carta d’un ciutadà de Mollerussa al seu batlle, en referència al tríptic editat per l’Ajuntament per contrarestar el rebuig de tot un poble al pàrking
Novembre 2006.
Estimat i apreciat Batlle, M’he estat uns jorns fora de la Ciutat. Avui en arribar em sentia cofoi de pensar que potser havies reflexionat aquests dies i estaves pel que has d’estar, pels teus, per nosaltres, la gent. Avui he arribat d’un viatge llunyà i el cert és que m’he entristit molt, he vist que segueixes sense fer cas al poble. Jo pensava que ho havies entès, que havies captat la senzilla essència dels ciutadans, però veig que no. Estimat i apreciat batlle, voldria fer-te entendre que la gent se sent enganyada, ara potser encara més amb aquest tríptic que has fet fer, sembla com si volguessis fer callar la gent amb ell. He vist que, provablement per error, has posat en aquest paper una quantitat desmesurada de mentides i mitges veritats i el que és pitjor, ho has fet arribar a la gent, crec que hauries d’esmenar aquests errors, de no fer-ho la gent senzilla com jo podríem creure que ens has volgut enganyar, estic segur que no ha estat així però la gent ja ho saps com som... Has posat en un paper coses que saps que no son certes i abans que això t’exploti al nas, crec que un amic com jo t’ho pot fer entendre. La gent no és pedant ni inculta i encara que tu també ho creus com jo que la gent no és així, des de dalt de la teva trona, les coses es veuen diferents. A tu, estimat i apreciat batlle que m’estàs llegint, t’he de dir el que potser un enemic mai no et dirà, t’he de dir el que has de fer per fer-ho be. I no t’ho diré jo perquè en sàpiga més que tu, ni de bon tros, t’ho diré jo perquè formo part intrínseca de l’entramat humà que composa els pobles del mon. No com tu que, de ben segur sense voler-ho, t’has anat apartant de la realitat del carrer i tot allò que s’hi respira. El que has de fer estimat, és tant senzill com regar una flor, tant fàcil com saludar algú, tant agradable com fer un somriure i és que el que has de fer apreciat, és escoltar la gent. Fàcil oi? I semblava complicat. Estic segur que el que t’he dit et sorprèn, ho ha de fer, de cap altra manera es podria entendre. De cap altra manera es podria entendre que triessis el camí més difícil sabent que n’hi ha un de ben curt i fàcil. Tant curt i tant fàcil de seguir com és seguir la honestedat, la saviesa i la tendresa del qui sap escoltar. Crec que et seguiré escrivint absent batlle, crec que dins la meva senzillesa, hi trobaràs respostes senzilles que potser és del que estàs mancat. Junts podrem fer que el camí errat que portes es torni a adreçar, perquè estic segur que no saps on ets ni on vas, ni tant sols qui tens al teu costat. Atentament. Un amic.
Jaume Romeu Prenafeta.
Jaume Romeu Prenafeta.
Estimat i apreciat Batlle, M’he estat uns jorns fora de la Ciutat. Avui en arribar em sentia cofoi de pensar que potser havies reflexionat aquests dies i estaves pel que has d’estar, pels teus, per nosaltres, la gent. Avui he arribat d’un viatge llunyà i el cert és que m’he entristit molt, he vist que segueixes sense fer cas al poble. Jo pensava que ho havies entès, que havies captat la senzilla essència dels ciutadans, però veig que no. Estimat i apreciat batlle, voldria fer-te entendre que la gent se sent enganyada, ara potser encara més amb aquest tríptic que has fet fer, sembla com si volguessis fer callar la gent amb ell. He vist que, provablement per error, has posat en aquest paper una quantitat desmesurada de mentides i mitges veritats i el que és pitjor, ho has fet arribar a la gent, crec que hauries d’esmenar aquests errors, de no fer-ho la gent senzilla com jo podríem creure que ens has volgut enganyar, estic segur que no ha estat així però la gent ja ho saps com som... Has posat en un paper coses que saps que no son certes i abans que això t’exploti al nas, crec que un amic com jo t’ho pot fer entendre. La gent no és pedant ni inculta i encara que tu també ho creus com jo que la gent no és així, des de dalt de la teva trona, les coses es veuen diferents. A tu, estimat i apreciat batlle que m’estàs llegint, t’he de dir el que potser un enemic mai no et dirà, t’he de dir el que has de fer per fer-ho be. I no t’ho diré jo perquè en sàpiga més que tu, ni de bon tros, t’ho diré jo perquè formo part intrínseca de l’entramat humà que composa els pobles del mon. No com tu que, de ben segur sense voler-ho, t’has anat apartant de la realitat del carrer i tot allò que s’hi respira. El que has de fer estimat, és tant senzill com regar una flor, tant fàcil com saludar algú, tant agradable com fer un somriure i és que el que has de fer apreciat, és escoltar la gent. Fàcil oi? I semblava complicat. Estic segur que el que t’he dit et sorprèn, ho ha de fer, de cap altra manera es podria entendre. De cap altra manera es podria entendre que triessis el camí més difícil sabent que n’hi ha un de ben curt i fàcil. Tant curt i tant fàcil de seguir com és seguir la honestedat, la saviesa i la tendresa del qui sap escoltar. Crec que et seguiré escrivint absent batlle, crec que dins la meva senzillesa, hi trobaràs respostes senzilles que potser és del que estàs mancat. Junts podrem fer que el camí errat que portes es torni a adreçar, perquè estic segur que no saps on ets ni on vas, ni tant sols qui tens al teu costat. Atentament. Un amic.
Jaume Romeu Prenafeta.
Jaume Romeu Prenafeta.
El bon ús del seny. Tàrrega, per exemple.
Fa uns dies vaig veure per la tele, l’habitual tertúlia dels alcaldes de la plana de Lleida. Entre diversos temes que es van esmentar, vaig trobar molt encertat el projecte de Tàrrega de transformar l’antiga carretera general en un vial especialment pensat per a vianants i en definitiva rumiat per millorar la qualitat de vida dels ciutadans.El pla preveu un espai central amb vegetació, arbrats i il·luminació única; un carril per a vehicles a cada costat, un en cada sentit, i la resta de vial fins a façanes està previst deixar-lo per a viure la ciutat tot caminant i gaudint del comerç i dels espais. Tot al mateix nivell, sense ressalts de voreres i amb puntuals separacions vegetals per a preservar el vianant. Hi trobo a faltar un carril bici però de ben segur que en una ciutat amb tanta tradició ciclista com Tàrrega, finalment l’acabaran incloent.Els felicito pel projecte, molt proper a la filosofia dels corredors verds i a l’esperit de posar la gent per davant de tot, en comptes de prioritzar els vehicles, però més els felicito encara per haver estat desperts i haver posat bon seny, ja fa molts anys, en demanar el traspàs d’aquesta via a competència municipal.Animo també la Teresa Ginestà, alcaldessa de Mollerussa, i el seu equip a dur iniciatives com aquesta a la nostra ciutat, tal com ella mateixa va expressar en aquella tertúlia televisiva, i que iniciïn tant aviat com sigui possible els tràmits pràctics per dur a terme el traspàs, també a casa nostra, de l’encara carretera general tot i que ara en diguin l’aNII.Estem d’acord en la necessitat de crear zones d’aparcament per escometre aquest projecte amb garantia d’exit, i ara tenim a les nostres mans la possibilitat de crear quasi set-centes places de pàrking, en pocs anys, en espais molt propers al centre de la ciutat i que beneficiïn també altres zones de Mollerussa com la de les piscines, l’eixample, el barri .xino. i també Jaume I i Casa Canal.Fent també referència a la manca de recursos econòmics de l’ajuntament i l’escassetat de líquid actual, els esperono a tirar endavant amb la necessària auditoria externa. No solsament per a fer un exercici sa de la transparència, sinó també per donar a conèixer i publicitar la xifra vermella que aturarà part del nostre desenvolupament immediat. La publicitat d’aquesta xifra vermella s’ha de fer d’una manera clara cap a la ciutadania. Sense buscar ni trobar retrets a ningú, però parlant allò que se’n diu, clar i català.Aquesta serà, crec, la millor manera de emprendre un projecte de ciutat partint quasi de zero, en tots els aspectes, inclòs l’econòmic.Si d’aquí a quatre anys l’equip de govern ha d’explicar al ciutadà què ha estat capaç de fer, la gent del carrer hem de conèixer quin és el punt de partida i de referència d’avui i per això cal tenir els comptes el més clarificats possible.No es doni el cas que per no preguntar no ens van respondre, aquí queda feta la consulta.
Romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu
Romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu romeu
El vianant, l’últim de la fila.
Com cantaria l’Ico, el xiquet de cal Garcia en una de les seves poesies, “no és que el temps ho curi tot però pot ajudar”; i això ve a tomb del temps i temps que fa que a casa nostra, el vianant, està abandonat i deixat de la mà de deu i del ben acostumats que estem a que això sigui així de quotidià.
Fa un temps ja em vaig postular per la manca de protagonisme que el vianant te a Mollerussa, només cal donar un cop d’ull al camí de pena que caminants i ciclistes han de sofrir per arribar a Palau o per anar a la Nufri a remenar les cireres, peres, pomes o el que calgui; un dia d’aquests es repetirà un accident com tants altres n’hi ha hagut i ningú no en serà responsable. El mateix passa a molts altres indrets de la ciutat on l’oblit s’ha engolit l’esperit de la gent, tot desant-lo dins l’embornal de les presses i el .jahofarem.
Només cal guaitar, també, el respecte que molts promotors i constructors tenen per aquesta espècie hominoide anomenada vianant; constructors i promotors, en general, miren d’obstaculitzar el bon pas de la gent, com si d’un joc de cucanya es tractés, tot posant-li traves i trampes per a veure si hi cau, envaint i extralimitant els marges d’espai comú ocupat, no senyalitzant degudament, no respectat els passos obligats per a persones i per descomptat fent inaccessibles les pujades i baixades de voreres per a cadires de rodes i altres estris similars. Queden però exclosos d’aquesta praxis alguns promotors que sí respecten la gent i el bon seny.
El centre de Mollerussa, el barri de les piscines, el barri .xino. i tants altres espais públics estan presos literalment pels vehicles, mentre els propietaris legítims de la nostra vida i del nostre entorn ens veiem reclosos a minses voreres i puntuals passos de vianants sistemàticament envaïts per la vestia metàl·lica amb rodes.
I la culpa de tot plegat de qui és? No caldrà cercar culpables diria jo, més aviat caldrà gestionar solucions ja que les acusacions esdevenen malsons pels acusats i això ens du a perdre el temps en desfer elucubracions mentre els problemes romanen en un impàs.
De solucions i propostes ja n’hem donat la gent i moltes i davant del dubte, que ens preguntin de nou. Ara caldrà però que els benvinguts o bentrobats governants en prenguin nota a l’hora de liquidar el famós POUM (pla d’ordenació urbana municipal, pels qui no estan al cas) i facin, de tot cor, la feina ben feta.
Els espais son per la gent, per gaudir-los, per usar-los i si s’escau, per respirar-los, si no preguntem-ho als nostres avis i que ens diguin quins carrers s’estimen més, si els d’avui, amb la seva dosi d’estrès o els d’ahir, calms i reposats. I és que els vehicles son eines i prou, i això, amb el temps, sembla que ho hem anat oblidant tots plegats.
Aquest crit d’auxili de la ciutat trista i estressada és pels nostres governants, per donar-los un cop de mà ara que encara hi som a temps.
Ara que ho recordo, en Juan Perro, fill de cal Auserón, a l’igual que l’Ico en un altra ocasió, va fer esment a allò de cridar alt i fort per demanar ajut. El que no se és si finalment algú els va escoltar i menys encara si algú els va ajudar.
Jaume Romeu Prenafeta.
Fa un temps ja em vaig postular per la manca de protagonisme que el vianant te a Mollerussa, només cal donar un cop d’ull al camí de pena que caminants i ciclistes han de sofrir per arribar a Palau o per anar a la Nufri a remenar les cireres, peres, pomes o el que calgui; un dia d’aquests es repetirà un accident com tants altres n’hi ha hagut i ningú no en serà responsable. El mateix passa a molts altres indrets de la ciutat on l’oblit s’ha engolit l’esperit de la gent, tot desant-lo dins l’embornal de les presses i el .jahofarem.
Només cal guaitar, també, el respecte que molts promotors i constructors tenen per aquesta espècie hominoide anomenada vianant; constructors i promotors, en general, miren d’obstaculitzar el bon pas de la gent, com si d’un joc de cucanya es tractés, tot posant-li traves i trampes per a veure si hi cau, envaint i extralimitant els marges d’espai comú ocupat, no senyalitzant degudament, no respectat els passos obligats per a persones i per descomptat fent inaccessibles les pujades i baixades de voreres per a cadires de rodes i altres estris similars. Queden però exclosos d’aquesta praxis alguns promotors que sí respecten la gent i el bon seny.
El centre de Mollerussa, el barri de les piscines, el barri .xino. i tants altres espais públics estan presos literalment pels vehicles, mentre els propietaris legítims de la nostra vida i del nostre entorn ens veiem reclosos a minses voreres i puntuals passos de vianants sistemàticament envaïts per la vestia metàl·lica amb rodes.
I la culpa de tot plegat de qui és? No caldrà cercar culpables diria jo, més aviat caldrà gestionar solucions ja que les acusacions esdevenen malsons pels acusats i això ens du a perdre el temps en desfer elucubracions mentre els problemes romanen en un impàs.
De solucions i propostes ja n’hem donat la gent i moltes i davant del dubte, que ens preguntin de nou. Ara caldrà però que els benvinguts o bentrobats governants en prenguin nota a l’hora de liquidar el famós POUM (pla d’ordenació urbana municipal, pels qui no estan al cas) i facin, de tot cor, la feina ben feta.
Els espais son per la gent, per gaudir-los, per usar-los i si s’escau, per respirar-los, si no preguntem-ho als nostres avis i que ens diguin quins carrers s’estimen més, si els d’avui, amb la seva dosi d’estrès o els d’ahir, calms i reposats. I és que els vehicles son eines i prou, i això, amb el temps, sembla que ho hem anat oblidant tots plegats.
Aquest crit d’auxili de la ciutat trista i estressada és pels nostres governants, per donar-los un cop de mà ara que encara hi som a temps.
Ara que ho recordo, en Juan Perro, fill de cal Auserón, a l’igual que l’Ico en un altra ocasió, va fer esment a allò de cridar alt i fort per demanar ajut. El que no se és si finalment algú els va escoltar i menys encara si algú els va ajudar.
Jaume Romeu Prenafeta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Be, jo marxo que m'esperen a casa.