Una de les meves germanes em trucava dijous passat per dir-me que a La Vanguardia d'aquell dia hi sortia un article parlant “del que vosaltres voleu fer...”. Al dir “vosaltres” vaig imaginar que es referia a mi i a algú més, però no vaig saber de moment a qui més concernia; i ho va deixar anar així, sense més explicacions, tret d'un parell de mots que va mencionar: sostenible i Totnes; una petita localitat anglesa de vuit mil i pico habitants.Tafaner del meu esperit, em vaig agenciar l'edició impresa del diari tant aviat com vaig poder i vaig llegir l'article. Parlava d'un petit somni platònic fet realitat en aquest poble del sud-est de l'illa anglosaxona, i em vaig afanyar a remenar, també, per Internet, per tal de documentar-me be.
Totnes és un poble que pretén, de manera col·lectiva i amb la implicació de les autoritats locals, canviar els costums de la societat vertiginosa actual i dotar-la del raciocini que la tele-escombraria, les multinacionals i la complicitat dels estats (goberns autonòmics i locals inclosos) s'han esforçat, implacables, a disfressar de consumisme desmesurat i ceguesa traïdora davant el desequilibri global del planeta.
A Totnes cerquen la vida sense presses, el consum de proximitat i la sostenibilitat de la petjada humana. Tot amb la participació ciutadana com a fonament indispensable.
Una mena de microclima social d'autosuficiència anomenat Transition Culture (cultura transitòria).
Potser ma germana, en dir que l'article de La Vanguardia parlava “del que vosaltres voleu fer...”, es referia a tots els qui tenim o mirem de tenir els ulls oberts al que succeeix al nostre voltant, sense deixar-nos enlluernar per allò que ens volen fer veure els gran poders.
Si és així, el ulls oberts ja els tenim molts i potser el que cal és posar fil a l'agulla si volem generar canvis en la nostra manera d’entendre i viure.
Si és així, el ulls oberts ja els tenim molts i potser el que cal és posar fil a l'agulla si volem generar canvis en la nostra manera d’entendre i viure.
Deien els paixtus més pragmàtics que només hi ha un pecat al mon, el robatori.
Els paixtus son una ètnia afgana que sempre havien dominat els humils i xiites hazara i que tenien en l'Alcorà la seva primera font d'inspiració, tot i això, les ments més evolucionades reforçaven la idea que robar es podia fer de mil maneres: robar-li al teu veí un sac de blat, a un amic la seva dona, al matar el teu enemic li robaves la vida, al dir una mentida robaves la veritat als altres, etc. I d'aquí que el robatori fos considerat l'únic i vertader pecat.
Seguint aquesta sàvia deducció, potser entre tots estem robant i esbudellant el planeta i alhora ens ho estem robant i prenen tot a nosaltres mateixos i a la nostra manera natural de ser.
Comunitat de transició; Wiki
