PitStop

PitStop a una etapa; ho escric per mi, i pels pocs que potser llegieu aquest bloc, faig una aturara. Em costa escriure i tinc el cap en altres coses ja fa un temps.
Ja no escric al diari ni als blocs, per un temps... o no; us dono les gràcies als que em seguieu a estones, i als que heu passat de rebot i no heu tornat,
gràcies a tots,
jimmi

Platònic.cat (obrepció)

Platònic.cat (obrepció)

Quarts de vuit del matí, entrava, encara fosc, en el bar de la placeta dels arbres, aquell del costat de Cal Sabater, just a la vora dels grans plataners; l’olor a cafè calent i el soroll del vapor de la vella GAGGIA de palanca, escalfant la llet, es compassava amb el murmuri de paletes, banquers corbatats, comercials xerraires i mestres d'escola clacant. 
Cada matí el mateix escenari amb els mateixos actors. 

-Bon dia, un cafè amb llet freda i un croissant, sis plau-, 

era el primer que jo deia cada matí al Perico, el jove cambrer espigat i de llargues curres que respectava els meus silencis, la meva poca gresca i la meva mandra, comparable a un lleó marí, tant d'hora, pel matí.
Mentre remenava La Manyana, cada dia escoltava d'entre el murmuri de la "tribu" converses recurrents: dilluns era sagrat el futbol, la resta de la setmana els temes es dispersaven entre política d'aquí i d'allà, tafaneries del Fernando Alonso, el Jan Laporta i 1000 milongues, i sempre, sempre, els enredos del poble: l’aparcament impossible, el forat de les piscines o el vell Casal del barri que encara penjava a bocins...

jimmi Romeu

Pintura de Joan Coch.

El malbaratament dels llums de Nadal, el Pla urbanístic que ningú encara entenia, la creació de nous espais públics o la manca de seny alhora de contractar assessors a l’ajuntament. Converses on tothom tenia raó, tothom ho arreglava tot, i on per tenir més arguments calia cridar més que els altres.

Cada dia el bar, de sis a nou, era una àgora repetitiva d’evolució embassada. Cada dia els problemes s’escometien des del punt zero, sense moure’s, sense avançar, però eren conversa, això si.

Em recordava la història de El dia de la marmota, on cada dia es reiterava a sí mateix amb petites variacions.

Converses inerts que no feien ni fred ni calor, però que ajudaven a despertar el dia de la gent del barri, marxant cap a la feina convençuts de la seva raó i d’haver resolt il·lusament tot allò que ens afecta en el dia a dia de ciutats i pobles.

Rarament jo hi participava, en les converses, potser perquè sóc molt lacònic en fase de desvetlla, i més tenint en compte que la xerrameca del bar demanava frenesí, ímpetu i viscera, cosa de la que estic mancat, més encara de bon dematí; tot i això de tant en tant la curiositat em podia i hi posava el meu nas, i també opinava.

Més d’un cop, quan l’ocasió s’ho mereixia, havia proposat als contertulians d’anotar allò que dèiem, potser pensant que així, l’endemà podríem reprendre la conversa, no des del punt zero, sinó des del primer esglaó, i fer avançar així la conversa i el debat. Tothom se’n reia de mi, sense mofa, però ho consideraven dispensable. En realitat poca gent pensa que les seves pròpies idees puguin, veritablement, esdevenir quelcom pràctic, quelcom de futur, sota un cert grau d’organització.

El concepte de sinèrgia perd valor en el què de les nostres vides quotidianes, es difumina i reminisceix programes radiofònics per estranys com L’Ofici de viure, del Gaspar Hernandez, o a terminologia tècnica de ves a saber quina especialitat professional entremaliada.

El meu cas, però, no tenia res d’excepcional, el mon n’és ple de gent que comprèn el llogre d’organitzar-se per anar endavant, i vet-ho aquí que vaig coincidir, un bon dia, en un altre bar i en una altra hora, amb un parell de Pladurgenians, ara amics, amb idees estrafolàries com les meves: posar negre sobre blanc.

Platònic.cat.

Les xarxes socials dinamitzen el petit comerç

Les xarxes socials- Facebook, Twitter, Youtube- s’han convertit en un canal de comunicació i intercanvi de informació útil i que cada cop més comerços coneixen i utilitzen; no obstant això a Ponent encara som lluny d'arribar-hi.

El creixent interès per les xarxes socials i la invasió del concepte de web 2.0 (aquell web participatiu per l’usuari) , han despertat, i molt, els petits comerços que, abocats a la derrota davant le

s grans superfícies comercials, s’han adonat que poden oferir als seus clients un valor afegit que difícilment poden donar-los els gegants del retail.

I és que enfront de la impersonalitat de centres comercials com Carrefour, Decathlon, Caprabo, etc., amb les xarxes

socials el petit comerciant pot escoltar molt d’aprop els seus clients, ara usuaris, i oferir-los solucions flexibles a les seves demandes. Un servei addicional que pot donar el petit comerç i que difícilment podran igualar els grans del sector.

Quines son les diferències bàsiques entre la gran superfície i el comerç de barri?, salvant excepcions, les grans superfícies ofereixen preus generalment més econòmics, horaris molt dilatats i varietat de producte.

Per contra, la capacitat que té el petit comerç de conèixer els seus c

lients, els seus gustos i costums, ara es pot veure molt potenciat per l’ús de les xarxes socials i fins i tot l’e-commerce de proximitat, aquell que, vist com a consumidor, em permet comprar a la meva xarcuteria de sempre, assessorat on line pel xarcuter, que sap dels meus gustos, amb els avantatges de que m’ho portin a casa en l’horari més convenient, ipermetent-me opinar i suggerir sobre el servei i producte; conseqüentment, el meu entorn social es pot assabentar, a

través dels meus comentaris o twits, de la qualitat del meu xarcuter, i convertir-se, així, en potencials nous clients.

D’aquesta manera també el comerç de barri pot resultar altament competitiu; oferint un servei molt personalitzat i flexible pot augmentant les seves vendes i fins i tot ajustar millor els seus preus en base a una major demanda.

Us deixo un exemple d’una carnisseria de Victòria que ha vist ressorgir el seu negoci gràcies a l’ús intel·ligent de la xarxa; el seu propietari, Jon Imanol Duran, responia així a les dues darreres preguntes d’un entrevista de MERKAZOKA que us enllaço:

¿Jon, le recomendarías a otros productores y pequeños comercios dar el salto a vender por Internet?

Aconsejamos que den el salto, pero bien asesorados. Hay que tener las ideas claras y ser muy profesionales, ya que Internet ayuda a difundir las c

osas buenas, pero también las malas, y de manera muy rápida. Por ello, antes de dar el paso, hay que informarse y conocer el “terreno”.

¿Creéis que este es el futuro para el pequeño comercio?

Y efectivamente, este es el futuro y es la única forma para conseguir que los pequeños comercios sobrevivan ante la competencia de las grandes superficies. Los comerciantes de barrio tienen muchas cosas buenas que ofrecer a la sociedad y a los clientes, y eso no se debería perder nunca.

Les revoltes del Mediterrani.

Del sud cap al nord.

Fer-se a un mateix, decidir qui volem ser.

Diu el meu amic Farma, molt savi ell, que les revoltes no arriben només amb la misèria i la pobresa, sinó que arriben quan a tot això s’hi afegeix la mofa i el menyspreu per l’honra de la persona. Sembla que això és el que ha passat als països del sud del Mediterrani: pobresa, atur crònic, manca de futur visible, i a més a més governs corruptes, nepotics, incultes i empoltronits en el seu aparell de poder miserable i imbècil. Tres dècades mal comptades de situació fosca i absurda que finalment ha esclatat en revolta. -Els rucs manen i el poble aguanta?, com s’entén això?. Tots al carrer!

Catalunya no es troba al sud del mediterrani ni els nostres mandataris son dictadors (això ho dic alçant la cella...), però la nostra situació no dista molt de la del jovent egipci, tunisià, argelià….que ha trencat amb el poder. A nosaltres també fa 30 anys que l’estat espanyol ens pren els diners per repartir-se’ls com a trofeu de guerra, ens menteix per sistema quan a promeses i ens menysté.

Som com una mena de merda de país masoquista i sodomitzat i ens agrada, als catalans, que ens donin pel sac nit i dia. La baixada de pantalons permanent a la que estem sotmesos els catalans ha de sacsejar la nostra dignitat, ja no només com a poble, sinó també com a persones.

Tant de bo ens revoltem, sortim al carrer per trencar el silenci, recuperem l’esperit del 10J, i aquest cop siguem resolutius i no tornem a casa fins que el nostre Ben Alí - es digui Aznar, Mas o Zapatero-, fugi de nit i ens deixi d’una vegada ser propietaris del nostre destí. 

La independentisme no és una qüestió de barretina i ADN, és una questió greu de dignitat i benestar.

Jimmi Romeu Prenafeta

De la xocolata del lloro a la independència.

Davant la magnitud dels problemes que ens envolten a tots els catalans, sembla que qualsevol solució que el govern Mas pugui aportar serà una engruna per pal·liar la greu situació: la xocolata del lloro!

Retallades reals a la sanitat pública, ajuntaments ofegats de debò, Espanya ens roba 60 milions d’euros cada dia i encara ens en reclama més; no ens deixa emetre deute públic català i ara sembla que els catalans som el motiu de tots els seus mals.

Ofec sistemàtic de la rància Espanya cap a Catalunya, i ara, cap a les nostres caixes.

Les obres socials de les caixes catalanes, històricament imprescindibles per a la millora del nostre benestar, ara estan en perill.

Què hi ha darrera del decretazo ZP per transformar les caixes en bancs? segurament la necessitat de fer entrar en borsa les entitats socials, i així fer entrar diner de fora, probablement de la Xina.

Si el Ministerio transforma les caixes en bancs, les maquilla a cop de FROP (diner públic), i les posa en borsa, la feina ja està feta.

La Xina ha garantit, fa pocs dies, la compra de deute públic espanyol, un deute que si no se’l queden els xinesos no se’l queda ningú; i la moneda de canvi d’aquest favor xinés podria ser aquesta imperativa de posar-los les nostres caixes en safata.

És a dir que ben aviat potser li deuré la meva casa a un banc xines; només espero que els rebuts de la hipoteca no m’arribin en mandarí o cantonès.

Per la seva banda el nostre estimat Jordi Pujol ja trifulga amb la idea de la independència de Catalunya com a única solució al nostre ofec sistemàtic, segons declaracions fetes per ell recentment. Coi!, haver-ho dit abans del 28N, i ara potser tindríem un govern independentista, o directament un estat propi.

jimmi Romeu Prenafeta

El Poal