Quan hom entra dins la dinàmica zapaterista de la mentida o, si més no, de la no veritat, no sap mai del cert si el llop finalment vindrà o no, amb el risc que això comporta.
ICV d’entrada s’ha apuntat una medalla de risc en pactar amb el govern espanyol una pròrroga de tres mesos, de poca solvència, per tirar endavant l’acord de finançament a canvi d’evitar que en Zapatero doni explicacions sobre l’incompliment del model que recull l’estatut català.
Un cop més un fum sospitós de mentider plana per damunt dels nostres caps mentre els tripijocs dels polítics fan xerrameca als mitjans. I com sempre, tots tenen la veritat absoluta a la boca encara que es contraposi frontalment amb la veritat absoluta dels altres. Tant absurd com perdre un imperdible.
Mentrestant els desgraciats mortals com jo i probablement com tu, observem passius com se mos aixeca la camisa sistemàticament i com fins i tot el molt honorable Montilla és capaç de dir un dia que estima més Catalunya que al propi ZP i a l’endemà pot ajupir el cap enfront el pare PSOE i donar un “SI quiero” als pressupostos espanyols, tot això enmig de l’etern impàs del nostre document estatutari.
Tant de bo els eco-socialistes l’encertin o be l’endevinin perquè si no és així, els plouran bastos per tot arreu d’aquí a tres mesos.
Be, aquesta cançó és com la cançó del Lute, que mentre sonava no fèiem res més ni fèiem preguntes; marejar la perdiu vaja.
Publicat dimecres 27 d'agost a la meva columna, La Factoria, del diari La Manyana.
jimmi Romeu.
