divendres, 16 d’abril del 2010

Swaps. La bona fe.


Quan li demano el pa a la pastissera sempre espero d’ella que correspongui la confiança que ens tenim després d’anys de tractar-nos. No espero que m’enganyi amb pa d’ahir, seria absurd, probablement perdria un client i també un amic.

Quan entro al meu banc (o caixa), pressuposo el mateix: que aquell senyor o senyora amb corbata o vestit jaqueta, blau executiu, és de plena confiança. M’imagino que una persona amb estudis i mèrits per dirigir una oficina bancària no m’entabanarà ni m’amagarà veritats.

Ara però ja entenc que si van vestits així és precisament per semblar el que potser no son, persones de bona fe.

Més de tres-centes famílies del Pla d’Urgell estant patint la lletra petita dels anomenats swaps bancaris, contractes entre bancs/caixes i clients que tenen adscrites clàusules difícilment justificables i molt rarament explicades amb claredat. Més de tres-centes famílies a punt de perdre-ho tot que aquí i ara pateixen allò que en podríem dir síndrome de confiança enganyosa amb el director del banc.

Que bancs i caixes son lladregots de mena ja fa temps que ho sabem- i a més ho son amb el vist i plau dels governs-, però les persones que hi treballen sempre n’havien quedat una mica al marge, encara que de tant en tant et colessin alguna comissió o càrrec erroni sota l’excusa absurda que “és el programa que ho fa per defecte” (quin riure). Ara però sembla que directors i sotsdirectors (també hi ha excepcions) es converteixen en còmplices de les seves pròpies empreses (nòmines) i han ensarronat fins al coll molta gent propera, gent que cada dia ens trobem pels carrers del Pla i molts dels quals coneixem be.

No voldria generalitzar però compte amb els directors i sotsdirectors de bancs i caixes, son com els vells venedors de catifes, ambiciosos i mancats de bona fe; i tot i que uns quants s’han esfumat de la nit al dia, d’altres han arribat per rellevar-los.

Com sempre, hi ha exepcions importants.

Web afectats.

Comentaris

jimmi Romeu

La factoria

Processor del Poal


Be, jo marxo que m'esperen a casa.