Suma, Tens un correu

Hola Suma Independencia, en aquests dies, com be saps, s'entan remenant multituds de preguntes i moltes d’elles van en la mateixa direcció: sabrem els catalans unir esforços amb un únic objectiu? El panorama socioeconòmic, la frustració cap als politics o l'esfoli fiscal ens ho posen molt fàcil. Potser tardarem anys i panys a tenir un escenari com aquest per demostrar-nos a nosaltres mateixos que allò del seny català, de debò existeix i el sabem fer anar.

Jo visc a la xarxa i aquesta supura a crits unió, ara caldrà saber-la assolir; això en molts casos -en tots diria jo-, suposa perdre part dels ideals que cadascú té, personalment i com a grup. També vol dir entendre les postures dels altres i que ells facin el mateix amb les nostres, amb generositat.

Suposo que saps on vaig; Suma Independència és un actor important en aquest escenari, tant important com els altres; en major o menor mesura tots som importants i imprescindibles: les persones i els grups.

Si apuntem tots en una sola direcció serem molts els qui ens mobilitzarem, però si ens dividim, serem també molts els qui ens quedarem a casa a veure-les venir (molts no entenem la falta de pragmatisme i assertivitat en tot això). Solidaritat Catalana sembla un lloc útil per unir-nos, és casa de ningú i casa de tots alhora.

I si algú vol més protagonisme que un altre, deixem-lo fer si això suma, com el vostre nom resa. Sumem cadascú el que puguem i assolim el repte. Un cop assolit que cadascú tiri per on vulgui, però mai abans de ser independents.

Amb això acabo, no espero un feedback, encara que serà ben rebut, el que si espero es una bola de ferro, com resa l’article del Toni Strubell.

Doneu-nos aquesta alegria.

Una abraçada.

jimmi Romeu

Solidaritat Catalana, el catalitzador de sinèrgies

Sóc votant interessat, sempre he recolzat a les persones i els seus projectes, mai ho he fet per ideologia ni tòtems. Tampoc he estat mai independentista integral, però 35 anys mirant d’encaixar en una Espanya que ens menysté i ens treu el suc, i esgotades les vies d’entesa, ens han fet canviar, a mi i a molts, i cada cop som més els qui optem per la independència com la sortida.

La prosperitat i el benestar de Catalunya ja només depenen d’esdevenir independents; el meu esperit d’emprenedor social i empresarial ja només el puc justificar per un ús pragmàtic dels impostos, per saber que es queden a casa, que milloren el meu entorn, que em fan més fàcil viure i seguir emprenent; la feina ben feta que deia en Pujol.

La independència és possible, i no us dic res de nou en parlar-vos d’unir esforços, ja ho sabeu prou com funciona això.

Unir la capacitat vol dir haver d’aparcar temporalment les ideologies de cada partit, de cada persona, per a focalitzar l’enginy en una sola direcció, la independència de Catalunya i dels catalans.

Cada cop més gent ens declarem sobiranistes, per motius sentimentals però sobretot per motius econòmics i de respecte cap a nosaltres mateixos, el respecte que no ens tenen molts dels dirigents espanyols. Ara cal que aquests individualismes es converteixin en voluntats globals, i que tots els partits polítics de caire catalanista s’uneixin sense mirar-se cap a dins, només mirant cap al futur. Si ho sabem fer be, si sabem renunciar a les ideologies, encara que sigui per un temps, ho podem fer.

A ERC només li puc dir que em decebrà si no trenca el seu ego i a Convergència tant sols els puc fer arribar que som o no som, però que de mitges tintes ja fa masses anys que en malvivim.

Els antics indis americans empraven el Tòtems com a escenificació de les seves creences inamovibles.