Ferit en la intimitat.

No és casualitat que de tant en tant em toqui parlar de Bancs i Caixes, sóc pobre de mena i en tot cas parlar d’això pot tenir causalitat ja que ells son els responsables de donar tema de conversa.
Ja sabem que la maleïda crisi fa que les entitats financeres s’estrenyin el cinturó i alhora estrenyin, també, el dels seus clients.
Podem, doncs, entendre que les seves exigències pel que fa a avals, nivells mínims d’ingressos, nòmines i altres dèries siguin cada cop més altes alhora de deixar diners però això no vol dir ser tafaners fins fregar el límit de l’educació i el respecte.
L’aixeta tancada no els pot permetre posar el nas on només hi pot accedir, per llei, l’hisenda pública i la divinitat celestial si és que en algun lloc existeix.
Bancs i Caixes en general volen saber més i fins i tot exigeixen als seus possibles clients deutors que els facilitin les dades i extractes d’altres comptes que puguin tenir en altres entitats.
Vaja, com si per vendre’t una barra de pa et demanessin un certificat mèdic i la cèl·lula d’habitabilitat.
Per descomptat que l’excusa de Bancs i Caixes és garantir al màxim les seves gestions però la cueta amb que acompanyen aquesta excusa és la recomanació explícita de tenir tots els comptes concentrats a la seva entitat, per allò de millorar les relacions client/proveïdor, i això implica una amenaça tàcita però descarada de posar en rics les teves demandes de crèdit.
Un cop més és palès la màxima que diu que Bancs i Caixes només son bons per deixar diners precisament a qui menys en necessita.
Com que és mala costum la meva de posar exemples il·lustradors, Caixa de Terrassa n’és un de ben clar i latent.

jimmi Romeu