Oasis al Farwest.

Sembla que analitzant una mica l'evolució del nostre model social i la nostra manera de viure, hegemònica per davant de qualsevol altra, a part de les comoditats que l'avenç tecnològic ens ha permès, també ens dona la sensació que moltes coses s'ha fet malbé i altres s’han esberlat cada cop més, les darreres dues o tres dècades; més o menys coincidint amb el naixement del que jo anomeno cultura telecinco, o evolució absurda del consumisme eixelebrat.

Els principis de respecte per les tradicions, pel nostre entorn i pels nostres vells pateix, fa molts anys, una davallada important que va deixant part dels nostres costums i de la nostra història tocats de mort, en el millor dels cassos. Quantes històries nostres s'han quedat pel camí i s'han perdut vora les tombes dels qui ja no hi son.

Moltes d’aquestes històries i tradicions en perill d'extinció pengen encara d'un fil, esperant que algú les sostingui o, si no les volem, que el fil es trenqui per sempre.

Però vet-ho aquí que de tant en tant, i cada cop més, uns quants d'aquests fils son recalçats. Capgrossos, corre-llengues, memòries històriques o fins i tot un genial taller de ratafia, organitzat pel Casal Popular l'Arreu, en son algunes mostres.

Ara fa uns dies, al Poal, vaig anar a un campionat de bitlles i em vaig endur la sorpresa. Potser acostumat a veure la mitjana d’edat del Club de Bitlles Poal, del que en sóc soci de pedra, mitjana d’edat ni vella ni jove, però sí madura, em va sorprendre que els participants fossin una vuitantena de nens i nenes de vuit pobles d’arreu de Catalunya.

Veure’ls jugar a bitlles i competir amb tota naturalitat en una disciplina amb reminiscències de l’any 1.376, em va causar una alegria tremenda que espero poder transmetre al lector.

Un cop d’aire fresc que em fa pensar que potser sí que sabrem recuperar lo nostre, poc a poc.

Aquesta setmana un bon amic meu de 88 primaveres s’ha posat malalt i ha quedat temporalment fora de combat.
De cor noble i net, encara que de caràcter dur, bregat per tant temps treballant la terra i pel pensament de subsistència, heretat entre guerra i postguerra.
L’Esteve fa hort per a ell i els seus amics, just a tocar de casa meva, i a més m’ensenya els trucs recopilats amb els anys, entre tomaqueres i escaroles. Algun dia seré la meitat de bon hortolà que ell i això em fa ser un alumne sumís, en el millor dels sentits.
És fantàstic escoltar-lo explicar les velles i noves anècdotes, amb parsimònia i detall. L’Esteve, del quotidià en treu històries plenes de contingut i sentit. Del petit en fa grans epopeies que et fan percebre cadascuna de les seves paraules.
Aquests dies, mentre ell es guareix a casa, jo m’he ofert per guarir-li l’hort, regar el just que el temps demana, desbrossar algunes males herbes i recollir els darrers pebrots, ja vermells, quasi granes.
Dementre ho faig, m’impregno del seu ambient, la seva memòria, quasi com si ho fes amb ell al meu costat. I avui, aixolet en mà, he recordat allò que es va parlar fa uns dies a la Upgrade Platònic.cat (Mollerussa Lan Party): la necessitat de plasmar el pensament dels nostres vells, les seves paraules, la memòria de la nostra terra.
I he pensat que potser podríem sortir al carrer, càmera de vídeo en mà, i començar a copsar el nostre entorn, amb preguntes banals, si tu vols, però que potser ens donaran respostes que, amb el temps, seran petites joies.
I ara que està tant de moda allò de la memòria històrica, potser podem començar per guardar la memòria més propera, la dels nostres veïns i amics, encara que tinguin moltes primaveres. Potser els nostres avis i avies, que segur que en saben més que nosaltres, de viure, podrien ser el primers actors i testimonis d’una història que és ben nostra. A Platònic.cat, crec que hi ha un espai on penjar-ho, a veure qui serà el primer.

Brut ens sembla tot. També la sociovergència.

Evitant com puc estigmatitzar la classe política catalana, he de dir, i no ho puc evitar, que aquesta democràcia del segle XXI està força lluny de ser neta i transparent. I és que quan salten tant sovint cassos com Millet, Santa Coloma, auditories externes inexistents, fiançament de partits o pagament de campanyes electorals per part de mesenes anònims, només podem pensar que bona part de l’entramat polític està sota sospita i brut.
El subtítol de l’article resa: Sociaovergència, i és que sembla que a Santa Coloma de Gramanet s’ha complert finalment el miracle, encara que sigui, suposadament, per robar en nom de la política.
Ara be, entrant en el debat de si tots ho estan de bruts, dins el desapassionant mon polític en general, cal recordar que son els nostres vots els que, en teoria, decideixen. I si tenim el dret de decidir (paraules mediàtiques i condicionades), potser el més assenyat fora votar tots en blanc a les properes convocatòries, encara que difereixi de Quim Monzó i el seu article d'avui a La Vanguardia. M’imagino les declaracions del 100% dels nostres polítics l’endemà dels comicis: “...hem de reflexionar sobre aquest comportament de la societat, alguna cosa no estem fent be...”.
Be, de fet aquesta frase fa molts anys que la sento, i això vol dir que la reflexió, si la fan, dura els deu minuts que dura d’un cafè. Sembla ser, doncs, que l’únic que els nostres polítics no han aprés en quasi 30 anys de democràcia, és a fer de Polítics.
Això sí, com marquen els cànons del bon actor de teatre, ara comencen els assajos per a les properes autonòmiques i municipals, i ben aviat veurem posar en escena les virtuts dels ja escollits i les promeses dels candidats.
Una petita reflexió: Perquè els polítics poden incomplir les seves promeses i la resta de mortals no?.
I una post data necessària: Apartem de les sospites als polítics ferms, francs i bonjans, en perill d’extinció.


Jimmi Romeu Prenafeta.
La factoria.

Viure a ciutat o a pagès.

L'olor de ciutat eixint del metropolità. El barrum del trànsit enfurismat i en aparent desconcert. El silenci de les persones que parlen només amb egos, receloses; el cap cot. La mala aventura d'arribar a casa, a la feina, a la vida. Les promeses d'unes vacances, ara sí, llunyanes. L'esperança d'escapar al poble, a un poble. I el somni d'una vida millor en un futur que esdevé sempre, menjant-se el nostre present i arxivant-lo en el passat.

Al meu poble, aquest estiu, com tots els estius, han tornat a casa els fills dels fills del poble que un dia varen marxar a ciutat i els nets dels quals ara somien tornar. Per quedar-se-hi per sempre.

A pagès ja no som tant lluny de la resta del mon. La feina (molta feina), l'oci, les gestions i tot el que ens envolta ho tenim tant a prop com el qui viu a Iradier,3, tocant de la Bonanova.

La mobilitat terrestre, les telecomunicacions o els nous models de work-home que ens permeten gestionar la vida laboral des de casa, son eines que han afavorit especialment l'opció de viure en un poble com una alternativa versemblant i comuna.Jo trauré el meu Narcís i advocaré per pagès.

Des del balcó d'on escric, veig els camps de blat de moro esperant a fer-se grans. El temps que corre tranquil. El mandrós pas d'un tractor.
Des d'aquest mateix balcó aprenent a ser articulista. Puc estudiar ben lluny. Compartir amb amics remots, les coses més quotidianes. Puc dur assumptes d'empresa que escauen a l'antípoda.

Ha perdurat el dilema entre pagès i ciutat; i potser fins fa pocs anys la gran urbs s'enduia el guardó, ara però la dualitat s'esvaeix i el fet de viure al camp esdevé una gran canongia; deixaré que cadascú en faci el seu deliberi, sense pressa ni tensió.

jimmi Romeu. o2.09.09

Publicat a la columna "La Factoria" del diari la Manyana dimecres 1 d'abril de 2009, Publicat a la columna "La Factoria" del diari la Manyana dimecres 2 de setembre de 2009

Cultura transitòria.

Una de les meves germanes em trucava dijous passat per dir-me que a La Vanguardia d'aquell dia hi sortia un article parlant “del que vosaltres voleu fer...”. Al dir “vosaltres” vaig imaginar que es referia a mi i a algú més, però no vaig saber de moment a qui més concernia; i ho va deixar anar així, sense més explicacions, tret d'un parell de mots que va mencionar: sostenible i Totnes; una petita localitat anglesa de vuit mil i pico habitants.

Tafaner del meu esperit, em vaig agenciar l'edició impresa del diari tant aviat com vaig poder i vaig llegir l'article. Parlava d'un petit somni platònic fet realitat en aquest poble del sud-est de l'illa anglosaxona, i em vaig afanyar a remenar, també, per Internet, per tal de documentar-me be.

Totnes és un poble que pretén, de manera col·lectiva i amb la implicació de les autoritats locals, canviar els costums de la societat vertiginosa actual i dotar-la del raciocini que la tele-escombraria, les multinacionals i la complicitat dels estats (goberns autonòmics i locals inclosos) s'han esforçat, implacables, a disfressar de consumisme desmesurat i ceguesa traïdora davant el desequilibri global del planeta.

A Totnes cerquen la vida sense presses, el consum de proximitat i la sostenibilitat de la petjada humana. Tot amb la participació ciutadana com a fonament indispensable.

Una mena de microclima social d'autosuficiència anomenat Transition Culture (cultura transitòria).

Potser ma germana, en dir que l'article de La Vanguardia parlava “del que vosaltres voleu fer...”, es referia a tots els qui tenim o mirem de tenir els ulls oberts al que succeeix al nostre voltant, sense deixar-nos enlluernar per allò que ens volen fer veure els gran poders.

Si és així, el ulls oberts ja els tenim molts i potser el que cal és posar fil a l'agulla si volem generar canvis en la nostra manera d’entendre i viure.

Deien els paixtus més pragmàtics que només hi ha un pecat al mon, el robatori.

Els paixtus son una ètnia afgana que sempre havien dominat els humils i xiites hazara i que tenien en l'Alcorà la seva primera font d'inspiració, tot i això, les ments més evolucionades reforçaven la idea que robar es podia fer de mil maneres: robar-li al teu veí un sac de blat, a un amic la seva dona, al matar el teu enemic li robaves la vida, al dir una mentida robaves la veritat als altres, etc. I d'aquí que el robatori fos considerat l'únic i vertader pecat.

Seguint aquesta sàvia deducció, potser entre tots estem robant i esbudellant el planeta i alhora ens ho estem robant i prenen tot a nosaltres mateixos i a la nostra manera natural de ser.

Articles relacionats:
La Vanguardia: Moneda pròpia a Lewes

Comunitat de transició; Wiki

Les coses sostenibles.

Amb la liberalització del mercat de les energies elèctriques i l’entrada de noves companyies, molts de nosaltres i de manera beneita, ens hem estat preguntant si la factura de la llum baixaria, degut al creixement de l’oferta. Ara ja sabem que no, o al menys així ens ho han fet saber des del Consell Comarcal i les interessants xerrades que han estat fent per tota la comarca per informar els usuaris.
Això sí, en tot cas, si es modifica el preu final que pagarem, potser el que farà serà pujar més que baixar, coses de la ciència quàntica que ningú no acaba d’entendre.
A l’estiu, i més un estiu calorós com aquest, les fortes temperatures obliguen molts domicilis a tirar d’aire condicionat i això fa que els quilovats surtin del comptador a empentes, els diners se’n vagin i les goles se’ns eixuguin.
Un alternativa que tenim a l’abast, sobretot d’edificis públics, empreses, cases adossades i vivendes aïllades, és la galeria Canadenca. Un sistema de refrigeració extremadament econòmic que ens aporta, a més, un aire net, amb el grau d’humitat natural i que a l’estiu ens manté la vivenda fresca i ventilada.
Com deia el Capità Enciam, els petits canvis son poderosos, i és que aquest tipus d’aplicació i moltes altres existents i experimentades, poden aportar-nos uns estalvis energètics i econòmics molt importants a les nostres vides; potser no cal esperar a pagar sempre més i més. Potser podem rumiar en aquest tipus de solució, no te res de ciència-ficció i sí molt de sostenible, en tots els sentits.


Deixo un enllaç interessant a un article de la revista especialitzada Tectònica: http://www.tectonica.es/revista/energia/fundamentos/pisos_tutelados_en_palma.html
I per descomptat un altre a la Wiki:
http://es.wikipedia.org/wiki/Pozo_canadiense


jimmi Romeu.
La factoria.
www.factoriajimmi.blogspot.com

El record d'un amic.

Vull deixar un record pel Ramon Espinet, un bon amic, positiu, que sempre tenia paraules de calm, sempre sabia assossegar els qui el voltàvem.
El Ramon és d'aquells amics que es veuen poc, i quan es veuen és perquè es troben però amb qui sempre acabàvem tenint llargues converses a propòsit de la vida, del què som i del què volem ser... Un home profund de sentiment noble i idees altruistes i incansable promulgador de la pau d'esperit i la bondat de les persones.
El Ramon ens ha deixat fent de bomber, el que li agradava i pel que va lluitar des de molt temps enllà, abocat a la seva feina de guarir-nos a tots. A tots.
Si mai s'han de resar aquelles paraules que diuen que ell no és mereixia deixar aquest mon, el seu mon; el Ramon focalitza totes i cadascuna d'aquestes paraules. Ningú no mereix el que a ell li ha esdevingut, però ell és d'aquells que ho mereixen menys, si hi cap.
Miraré el record més bo, mentre ploro rabiós, i memoraré algun d'aquells moments de conversa profunda que de tant en tant ens teníem.
Com molts cops passa, Ramon, encara ens queda per dir-nos moltes coses, masses.
Una abraçada Ramon, a tu sí et trobaré a faltar.

jimmi.

Ens ho mereixem?.

Jo que sóc enderiat defensor de la participació ciutadana, fregant de vegades l’onerositat, tot sovint em miro el melic del Pla d’Urgell i rumio si realment tenim quelcom de narcisisme comarcal o be el que som i tenim ja ens està prou be; compte que això també és legítim.
El plaer de ser míser i potser trivial i carrincló ve copsat, molts cops, amb frases de l’ordre de: ...per ser que som de Lleida, ja ho tenim prou be...
Si és això el que pretenem ser i tenir, la feina ja està feta; ara be si el que ens agrada és tenir una comarca ben guapa i lluenta, exemple d’amor per el territori i sentir aquell orgull de viure a la millor comarca del mon, el camí a seguir és un altre, i és precisa de la voluntat d’arribar a aquest estatus, per part de tots.
A les comarques de Girona, en general i a mode edificant, hi ha una exaltació de l’ànim envers la seva terra que fa que des de les grans ciutats fins els petits pobles, tinguin ganes de ser millors, dia rere dia, i això vol dir que les persones participen activament en dissenyar els seus àmbits públics i privats i fer-los còmodes, pensats per a la gent i vetllats per tots.
No tot és gra, això és cert, però no és menys cert que si pretenem uns serveis públics eficients, uns carrers amables i uns espais de gaudi al gust de la majoria, hi hem de coparticipar tots.
L’opinió de les persones, els ens i el mon empresarial son molt importants perquè si aquestes opinions son escoltades tothom podrà dir que tenim el que mereixem.
I fent-li un cargol a l’article, això només dependrà del què vulguem ser; ara i quan siguem grans.

El meu amic Jofre sempre diu que compartir és vivir. I compartir vol dir participar.

jimmi Romeu.
06/07/09.

Cervesa per la ressaca.

En la meva ordinària, agitada i hormonal adolescència sempre havia sentit a dir que una bona ressaca de cervesa es curava amb més cervesa, llenya al foc que es crema la casa.
Per manca de pebrots, potser, jo mai ho vaig arribar a provar; només faltaria que la recepta fos llegenda urbana i encara s’emboliqués més la troca i l’empanada mental es multipliqués.
L’embranzida presa per la societat contemporània i global dels darrers quinquennis ha fet que les nostres cames anessin més de pressa que el nostre cervell i que el consumisme disparés el creixement desmesurat, l’equilibri del planeta es poses en perill i que darrerament descobríssim, oh sorpresos, que el sistema econòmic i social que tenim no funciona i que per això cal fer canvis importants.
Canvis importants que comportin un creixement mesurat, un endeutament equilibrat i unes estructures socials que racionalitzin el nostre pas per la vida pròpia i també per la vida comuna.
Les mesures del govern espanyol per evitar una aturada de la maquinària productiva automobilística son com la cervesa per la ressaca. Per un costat veiem que el consumisme eixelebrat ens embriaga i per l’altre hi posem cura promocionant a la desesperada aquest mateix consumisme.
Potser en Zapatero va ser dels que de jovenet van curar-se les ressaques pubertanes amb més cervesa, però allò no deixava de ser experiments amb gasosa (be, amb cervesa).
Serà, potser, que som incapaços d’aturar aquest carro desbocat en el que anem tot pujats?
Potser el que caldria és precisament promoure el seny i el raciocini per endegar aquesta nova societat que molts esperem i treballem per tenir.

jimmi Romeu.
La Factoria.

Des del meu balcó de Poal se sent la tempesta.

Semblava que estatut i finançament autonòmic estaven perdent aureola, però no és ben be així.
Aquestes darreres setmanes he escoltat polítics socialistes amb arguments de fum quan se’ls pregunta si la relació PSC-PSOE perilla davant el ninguneig al que estem sotmesos, els catalans, per part del govern d’Espanya.
Fa tot just deu dies Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, li passava la muleta a la Neus Bonet dels matins de Catalunya Radio i es negava a admetre que la relació entre socialistes espanyols i catalans mereix un trencament -amb arguments de polític 1.0 trets de la txistera-.

La imatge d’un Pepe Montilla cabrejat amb en ZP em fa riure ja que mai acompanya els fets i un cop més serà mostra del claudicalisme al que els socialistes catalans estan sotmesos des del carrer Ferraz.
Ridícul ens sembla el que està passant: ens buiden les carteres des de Madrid, els qui ens defensen a la plaça Sant Jaume, no tenen pes, o no tenen pebrots i en cap moment ens dona la sensació d’estar en bones mans. I a més se’ns titlla d’insolidaris.
El panorama perplex dona poca confiança i reforça aquella proposta que fa en Miquel Martín i Gamisans, periodista del Pla amb criteri contrastat, que diu que ERC i ICV no estan tant allunyats l’un de l’altre.
I si a més s’hi suma CDC en un hipotètic tripartit, reforçarà la capacitat negociadora i de pressió que podem fer quan parlem de país, que no d’ideologies.
El caixa o faixa està servit però sembla que ningú no gosa trencar plats per a fer sortir Catalunya del bucle absurd en el que es troba. Això sí, les europees estan a prop i potser
reforçar els partits catalans de debò serà l’opció més creïble, dins l’increïble mon de la política 1.0.

jimmi Romeu.
La Factoria.

Consultes sobre consultes.

El 31 de març es va aprovar la Llei de consultes populars catalana.
L’avant projecte de llei es va aprovar dins el Consell de Govern i això vol dir que si tira endavant, es podrà reclamar un referèndum si així ho demana un 3% dels cens electoral català, és a dir unes 160.000 signatures.
Això farà possible que puguem opinar, els catalans, sobre les coses nostres i preguntar-nos a nosaltres mateixos per on volem que vagi el país.
Però és clar, la Llei incentiva la trampa, i en aquest cas ve vestida de rei Hammurabi, és a dir trampa legal.

I la martingala és que totes les consultes populars aprovades a Catalunya les haurà de ratificar el govern espanyol; escrivint això em ve al cap allò de “apoyaré el estatut que decida el Parlament...”, frase signada pel prometedor ZP.

I és clar, del polítics cada cop ens en refiem menys, ni dels de Madrid, ni dels de Barcelona, ni de la resta. En general els nostres polítics no generen confiança, tot i que potser s’hi esforcen.
I la sospita que tot això aplega és si preguntes senzilles sobre- posem pel cas- finançament, seran tombades per incòmodes, així que les vagin rebent a Puerta de Hierro sin número.
En aquest cas, si es dona, no caldrà ser independentista, catalanista o nacionalista per sentir-se ferit en la moralitat més objectiva, la del dret de les persones a decidir per on volem dur les nostres vides.

Jordi Ausàs, conseller de Governació va dir fa uns dies als mitjans que abans de l’estiu s’enllestirà, també, la Llei de consulta d’àmbit municipal; fet i pensat, tot plegat, a mida dels pobles.
Amb aquesta ja hi crec més perquè suposadament seran els ajuntaments els qui validin les consultes i ells sempre seran més abastables.
Ara esperarem ben pacients a que arribi l’estiu per veure quin serà aquest regal.

jimmi Romeu Prenafeta.
La Factoria.

Serveis mínims universals, qui els garanteix?.

Sempre he sentit parlar de l’antagonisme crònic entre dretes i esquerres. A mi que sóc de la Catalunya endins, que no de capital, no m’arriba mai aquesta lluita de flancs ja que des del meu mon només veig els fils que es perden en el cel i que ens fan anar com a titelles uns senyors indiferents que van per feina, la d’embrionar poder continuament.
Això de crear poder potser és més de dretes però la veritat és que ens afecta negativament a tots els pobres mortals, progressistes i conservadors.
Els governs, siguin de dretes o esquerres, no poden ni volen trencar aquest joc de fils perquè les mans les tenen prou lligades amb el propi fil.
La necessitat de tenir uns serveis bàsics universals, però, ha d’arribar a tot allò que considerem necessari per viure en aquest mon, el pa, la llet, l’electricitat o l’assistència mèdica. Però també la vivenda, els estudis i molt especialment les finances.
Si ens han inventat un mon on viure-hi gira al voltant del finançament de les empreses i també de les famílies, aquestes haurien de comptar amb un sistema financer universal de serveis imprescindibles com préstecs ICO, hipoteques o crèdit familiar, que no necessariament passés pel sistema financer privat, si parlem d’universalització. Tots suportem a diari imputs informatius que ens diuen que aquí tots hi perdem, menys la banca que en guanya menys. I el primer que pensem la pobra gent quan sentim això, és ...”quins pebrots aquets cretins”, perquè amés a més els governs els deixen diners que son de tots i la banca enlloc de posar-los al mercat financer, entre altres, compra deute públic de manera que també ens toca pagar-los interessos. Potser haurem de repescar els monopolis públics; si no recordo malament, el govern te la missió de crear un sistema d’autoprotecció social per i amb les famílies, autofinanciable, de molt bona qualitat i sense corrupció.

jimmi Romeu.
www.factoriajimmi.blogspot.com

Els tecnopolítics acadèmics.

Hi ha persones que tot i no pertànyer al mon de la política 1.0, els seus coneixements en diverses matèries els doten de criteri per opinar en mitjans, quan la seva especialització intervé en la gestió pública, d’una manera o altra.
Uns amb més o menys sort i altres amb la bona sort del seny, donen solucions o be critiquen els problemes i gestos del mon polític 1.0. Problemes i gestos que estem massa acostumats a veure a la premsa grisgrogarrosa i que acompanyen d’aura de vodevil el desapassionant mon polític.
Quan de tant en tant veig o llegeixo alguna d’aquestes persones que fan anar el bon criteri en positiu i amb propostes clares exemptes de tòtems ideològics, voldria veure’ls fent de polític. No per reptar-los sinó com a solució coherent als problemes certs que la gent tenim.
No se fins a quin punt un polític marcat ideològicament és capaç de ser objectiu alhora de resoldre efectivament sense faltar al seu dogma, molts cops massa rígid.
Per això em sona a glòria el saber que el Ramon Tremosa es posa al capdavant del repte europeu de Convergència Democràtica de Catalunya. Igualment em passaria si ho hagués fet amb ERC o ICV.
Ara la pregunta capciosa és si serà capaç, el Ramon, de respondre a les expectatives que a mi i a molts ens pot generar.
Si és capaç, el senyor Tremosa, de ser prou 2.0 com per no deixar-se envair pel vodevil polític i posar-se a fer feina en positiu, potser seré capaç, jo, de creure’m allò que deia en Zimmerman de que els temps estan canviant i de pas potser recuperaré l’esperança que la política serveix per alguna cosa més que per distreure al personal, ja sigui en la versió humorística o en la seva versió del Polònia.

jimmi Romeu.
La Factoria.
www.factoriajimmi.blogspot.com

La boira, des del meu balcó.

Si alguna cosa descriu la Plana de Lleida és, sobretot, la boira.
Aquest fenomen curiós que vist des de fora sembla una frase feta del Tomàs Molina, forma part intrínseca de la nostra condició de ponentins.
Com a l’Empordà la Tramontana o a Rivadavia les plujes, la nostra boira ens fa com som i ens perfila el caràcter.
L’altre dia vaig llegir al feisbuc, (Facebook és el nom anglés d’aquesta xarxa social 2.0 de moda) un punt de debat llençat a l’aire pel Pep Guasch de Palau on preguntava què era el que diferenciava a plaurgellencs i plaurgellenques de la resta de bestiari que pel mon rutlla.
No se jo quina és la resposta però de ben segur que les nostrades boires ens perfilen com a essers vius amb trets diferencials i, home, ara que es parla tant de globalitzar a tort i a dret, està prou be reivindicar un fet diferencial, encara que sigui per compensar les molèsties que els núvols baixos ens ocasionen de tant en tant.
Ah, però tot i aquestes petites molèsties, a mi personalment m’encanta la boira. La boira espessa que impregna els vols del meu balcó de Poal fa més íntim el meu entorn, el fa més meu i d’alguna manera em protegeix d’allò que està més enllà d’on m’arriba l’ull.
Tot de misteri hi trobo dins una nit emboirada, quan silenci sembla dur l’humitat espessa que reclosa arreu d’on visc, alguns cops l’any.
A cops m’imagino guaitat des de fora, des de l’espai. Un Pla d’Urgell amagat rere un núvol gegantí deixat caure a ran de terra, endevinant-me dins, quina enveja que em faig i quina por que els deu fer als de fora, especialment al Tomàs.
Hi ha dies que el nostre petit país no surt al Meteosat i això te un punt de misteri encantador, i de ben segur que el sol tornarà i arribarà Sant Josep i veurem de nou la banqueta del canal.
Estem al Platònic?.

Jimmi Romeu.
La Factoria.
www.factoriajimmi.blogspot.com

Aquest cop sí. La crisi entre cometes.

Tot i que el “sistema” ens ha ensenyat a no escollir ni dubtar sobre el model de vida que “necessitem” i només ens educa en la filosofia del consumisme a l’estil “telecinco”, aquest any venen maldades i potser tindrem la “sort” d’aprendre a viure en espais més sensats.
Ni un duro de calaix significa fer-ho tot ajustat, ben rumiat i contrastat, abans de gastar l’euro que potser no tenim.
Tant de bo aquesta crisi sigui una guia espiritual i entenguem, aquest cop sí, que les coses mai no es regalen a canvi de res i que ens trobem on som per culpa de tots plegats.
Com a primer responsable hi poso als governs del mon que s’estimen més mantenir-se, tot venent-li ànimes al “cavaller Don diner”, enlloc de treballar la seva suposada devoció que és vetllar, també, per la gent “normal”; tot plegat la gent “normal” som majoria “absoluta”. Aquets governs permeten que l’”esfera econòmica” faci la seva.
També n’és responsable l’”esfera” ja que és èticament tramposa i sap corrompre a aquets governs, sempre al límit de l’abisme i generalment més enllà de qualsevol criteri moral, escudada, ella, en el capitalisme d’efecte immediat.
I tanquem podi amb nosaltres, la gent “normal”, sempre disposats a ser seduïts per la llum i el color i a estar “pillats” dins del “sistema”.
I arribats a aquest punt tant crític on tots estaríem d’acord en canviar el sistema, ara ens volen vendre que el canvi l’han de gestionar els propis governs, probablement amb el vist i plau de l’”esfera econòmica” i ninguneijant, un cop més, la gent “normal”.
Segurament qualsevol economista podrà adjectivar el meu argument de pobre i banal, però la gent “normal” estem tant acostumats a ser “malinformats” que ja només ens creiem el que veiem o escoltem a la xarxa “dospuntzero”, i aquesta que descric és la visió que n’extrec.

jimmi Romeu.