dissabte, 5 de desembre del 2009

Oasis al Farwest.

Sembla que analitzant una mica l'evolució del nostre model social i la nostra manera de viure, hegemònica per davant de qualsevol altra, a part de les comoditats que l'avenç tecnològic ens ha permès, també ens dona la sensació que moltes coses s'ha fet malbé i altres s’han esberlat cada cop més, les darreres dues o tres dècades; més o menys coincidint amb el naixement del que jo anomeno cultura telecinco, o evolució absurda del consumisme eixelebrat.

Els principis de respecte per les tradicions, pel nostre entorn i pels nostres vells pateix, fa molts anys, una davallada important que va deixant part dels nostres costums i de la nostra història tocats de mort, en el millor dels cassos. Quantes històries nostres s'han quedat pel camí i s'han perdut vora les tombes dels qui ja no hi son.

Moltes d’aquestes històries i tradicions en perill d'extinció pengen encara d'un fil, esperant que algú les sostingui o, si no les volem, que el fil es trenqui per sempre.

Però vet-ho aquí que de tant en tant, i cada cop més, uns quants d'aquests fils son recalçats. Capgrossos, corre-llengues, memòries històriques o fins i tot un genial taller de ratafia, organitzat pel Casal Popular l'Arreu, en son algunes mostres.

Ara fa uns dies, al Poal, vaig anar a un campionat de bitlles i em vaig endur la sorpresa. Potser acostumat a veure la mitjana d’edat del Club de Bitlles Poal, del que en sóc soci de pedra, mitjana d’edat ni vella ni jove, però sí madura, em va sorprendre que els participants fossin una vuitantena de nens i nenes de vuit pobles d’arreu de Catalunya.

Veure’ls jugar a bitlles i competir amb tota naturalitat en una disciplina amb reminiscències de l’any 1.376, em va causar una alegria tremenda que espero poder transmetre al lector.

Un cop d’aire fresc que em fa pensar que potser sí que sabrem recuperar lo nostre, poc a poc.

Processor del Poal


Be, jo marxo que m'esperen a casa.