Consultes 25A. La clau de la voluntat comuna

Les persones rarament som consultades a propòsit de com volem que sigui el nostre món, quines regles de joc l’hi desitgem o a quina velocitat volem que rutlli; la nostra veu només se’ns deixa sentir, amb les regles de la democràcia, una mitjana de 48 cops al llarg de les nostres vides.
Aquest és el nostre poder, tramés amb una butlleta i una urna, al llarg de la nostra vida, i el valor de cadascuna d’aquestes 48 preguntes és incalculable, és l’única eina que tenim per dir la nostra.

Ara, les noves tecnologies ens permeten respondre moltes preguntes i proposar-ne de noves; les idees flueixen, es posen en marxa, i potser el mon pot arribar a canviar; això és molt interessant.

Les consultes sobre la independència de Catalunya han estat possibles gràcies a la xarxa i a la gent, i van molt més enllà de si la resposta és SI, NO, BLANC O NEGRE.
La maduresa de les consultes ciutadanes significa que aquí i ara, les persones podem plantejar-nos preguntes que aportin respostes als polítics, i el fet que no siguin vinculants potser les fa encara més interessants, ja que la decisió d’escoltar el poble està en mans dels polítics i no de les regles.
Ells han de decidir si escolten o no el que la gent diu, encara que, com aquest cop, no siguin ells qui posen els interrogants. Escoltar els donarà crèdit, atendre els farà líders de debò.

Aprofitar les consultes sobre la independència significa que podem opinar individualment sobre temes globals; l’important del vot que podem fer aquest proper diumenge als Arcs, Barbens, Bellvís, Miralcamp i Mollerussa, potser és opinar més que atrinxerar-se en opcions polítiques o geogràfiques.

Votar és opinar, és recalçar les idees pròpies, és fer que el mon sigui el que tots volem.


+info: http://referendumindependencia.cat/

jimmi Romeu

Swaps. La bona fe.

Quan li demano el pa a la pastissera sempre espero d’ella que correspongui la confiança que ens tenim després d’anys de tractar-nos. No espero que m’enganyi amb pa d’ahir, seria absurd, probablement perdria un client i també un amic.

Quan entro al meu banc (o caixa), pressuposo el mateix: que aquell senyor o senyora amb corbata o vestit jaqueta, blau executiu, és de plena confiança. M’imagino que una persona amb estudis i mèrits per dirigir una oficina bancària no m’entabanarà ni m’amagarà veritats.

Ara però ja entenc que si van vestits així és precisament per semblar el que potser no son, persones de bona fe.

Més de tres-centes famílies del Pla d’Urgell estant patint la lletra petita dels anomenats swaps bancaris, contractes entre bancs/caixes i clients que tenen adscrites clàusules difícilment justificables i molt rarament explicades amb claredat. Més de tres-centes famílies a punt de perdre-ho tot que aquí i ara pateixen allò que en podríem dir síndrome de confiança enganyosa amb el director del banc.

Que bancs i caixes son lladregots de mena ja fa temps que ho sabem- i a més ho son amb el vist i plau dels governs-, però les persones que hi treballen sempre n’havien quedat una mica al marge, encara que de tant en tant et colessin alguna comissió o càrrec erroni sota l’excusa absurda que “és el programa que ho fa per defecte” (quin riure). Ara però sembla que directors i sotsdirectors (també hi ha excepcions) es converteixen en còmplices de les seves pròpies empreses (nòmines) i han ensarronat fins al coll molta gent propera, gent que cada dia ens trobem pels carrers del Pla i molts dels quals coneixem be.

No voldria generalitzar però compte amb els directors i sotsdirectors de bancs i caixes, son com els vells venedors de catifes, ambiciosos i mancats de bona fe; i tot i que uns quants s’han esfumat de la nit al dia, d’altres han arribat per rellevar-los.

Com sempre, hi ha exepcions importants.

Web afectats.

Comentaris

jimmi Romeu

La factoria