dilluns, 19 de setembre de 2011

PitStop


PitStop a una etapa; ho escric per mi, i pels pocs que potser llegieu aquest bloc, faig una aturara. Em costa escriure i tinc el cap en altres coses ja fa un temps.
Ja no escric al diari ni als blocs, per un temps... o no; us dono les gràcies als que em seguieu a estones, i als que heu passat de rebot i no heu tornat,
gràcies a tots,
jimmi

dissabte, 26 de març de 2011

Platònic.cat (obrepció)


Platònic.cat (obrepció)
Quarts de vuit del matí, entrava, encara fosc, en el bar de la placeta dels arbres, aquell del costat de Cal Sabater, just a la vora dels grans plataners; l’olor a cafè calent i el soroll del vapor de la vella GAGGIA de palanca, escalfant la llet, es compassava amb el murmuri de paletes, banquers corbatats, comercials xerraires i mestres d'escola clacant. 
Cada matí el mateix escenari amb els mateixos actors. 

-Bon dia, ucafè amb llet freda i un croissant, sis plau-

era el primer que jo deia cada matí al Perico, el jove cambrer espigat i de llargues curres que respectava els meus silencis, la meva poca gresca i la meva mandra, comparable a un lleó marí, tant d'hora, pel matí.
Mentre remenava La Manyana, cada dia escoltava d'entre el murmuri de la "tribu" converses recurrents: dilluns era sagrat el futbol, la resta de la setmana els temes es dispersaven entre política d'aquí i d'allà, tafaneries del Fernando Alonso, el Jan Laporta i 1000 milongues, i sempre, sempre, els enredos del poble: l’aparcament impossible, el forat de les piscines o el vell Casal del barri que encara penjava a bocins...

jimmi Romeu

El malbaratament dels llums de Nadal, el Pla urbanístic que ningú encara entenia, la creació de nous espais públics o la manca de seny alhora de contractar assessors a l’ajuntament. Converses on tothom tenia raó, tothom ho arreglava tot, i on per tenir més arguments calia cridar més que els altres.
Cada dia el bar, de sis a nou, era una àgora repetitiva d’evolució embassada. Cada dia els problemes s’escometien des del punt zero, sense moure’s, sense avançar, però eren conversa, això si.
Em recordava la història de El dia de la marmota, on cada dia es reiterava a sí mateix amb petites variacions.
Converses inerts que no feien ni fred ni calor, però que ajudaven a despertar el dia de la gent del barri, marxant cap a la feina convençuts de la seva raó i d’haver resolt il·lusament tot allò que ens afecta en el dia a dia de ciutats i pobles.
Rarament jo hi participava, en les converses, potser perquè sóc molt lacònic en fase de desvetlla, i més tenint en compte que la xerrameca del bar demanava frenesí, ímpetu i viscera, cosa de la que estic mancat, més encara de bon dematí; tot i això de tant en tant la curiositat em podia i hi posava el meu nas, i també opinava.


Més d’un cop, quan l’ocasió s’ho mereixia, havia proposat als contertulians d’anotar allò que dèiem, potser pensant que així, l’endemà podríem reprendre la conversa, no des del punt zero, sinó des del primer esglaó, i fer avançar així la conversa i el debat. Tothom se’n reia de mi, sense mofa, però ho consideraven dispensable. En realitat poca gent pensa que les seves pròpies idees puguin, veritablement, esdevenir quelcom pràctic, quelcom de futur, sota un cert grau d’organització.
El concepte de sinèrgia perd valor en el què de les nostres vides quotidianes, es difumina i reminisceix programes radiofònics per estranys com L’Ofici de viure, del Gaspar Hernandez, o a terminologia tècnica de ves a saber quina especialitat professional entremaliada.
El meu cas, però, no tenia res d’excepcional, el mon n’és ple de gent que comprèn el llogre d’organitzar-se per anar endavant, i vet-ho aquí que vaig coincidir, un bon dia, en un altre bar i en una altra hora, amb un parell de Pladurgenians, ara amics, amb idees estrafolàries com les meves: posar negre sobre blanc.


Processor del Poal


Be, jo marxo que m'esperen a casa.