Lladres per defecte.
De petit volia ser gran i ric. Ara que sóc gran voldria només ser ric. I no ho sóc, en canvi sí m’he fet gran.
Gran però no ric, fins el punt que com molts, em veig obligat a tirar de banc per a fer, de la meva, una vida més. Però no una vida més bella ni més magnífica sinó simplement una vida més.
Un vida més entre els munts de vides que discorren pel nostre mon amb aquella mirada neutra de no ser ni rics ni pobres, però sí "pillats". I és que estem tant immensament "pillats" a les nostres vides de classe mitjana en constant involució que, com he dit abans, el banc és el nostre fidel "amic salvador". Qui diu banc, també diu caixa.
I com a benefactor de les nostres misèries el banc es creu en el dret de donar-nos pel sac casi cada cop que ens despistem i això ens consumeix per dins fins que un dia saltes i ho escrius, com jo estic fent en aquests moments. Dir-li quatre coses ben dites a la cara d’un banquer, a cops ens resulta difícil per por, però a cops ens fa pujar el lívid i la bilirubina i ens excita i ens fa moure les parpelles.
Llastimosament quan hom, pobre, desgraciat i miserable es troba davant d’un banquer és per demanar més que per oferir i és aquí on errem. Demanar-li coses i calés a un banquer és donar-li feina, "vidilla", és proposar-li una bona renda a canvi del que demanem. Ell ens lloga uns diners i nosaltres, captius d’ell, li paguem un bon lloguer per la plata prestada.
Fins aquí la llei de l’oferta i la demanda. Més o menys poc a dir.
Els bancs però, un cop ens han lligar (pillat), sempre miraran de fotre al seu client com a norma intrínseca del seu dogma tot i que això vagi en contra de les bones postulacions del comerç i del màrketing que diuen que el client sempre te raó i se l'ha de cuidar.
Seguint aquest dogma, el banc sempre mirarà de cobrar-te per manteniments i targetes i comissions i descomptes i tramitacions i per tot allò que hi trobi excusa tot i que ell sempre et dirà que pots estar tranquil que no et cobrarà res.
Això és mentida, quan tornis a badar te la fotrà de nou i si et vas a queixar et dirà allò tant poc argumentat de que això és cosa del programa, que ho fa per defecte.
És a dir que el seu programa, el programa que els han fet a mida i que els ha costat un ronyó fa, per defecte, operacions sense permís.Com si la culpa no fos del banc sinó d’un tercer, el programa. El maleït programa que de sobte cobra vida i es converteix en la bèstia negra de mitja humanitat fent i desfent al seu aire per les intimitats del teu compte.
I d’aquesta manera, el totpoderós banc, a través del seu delegat o director o comptable o com vulguis nomenar-lo queda eximent de tota culpa i responsabilitat i de pas també et fa veure que es fica, un cop més, de la part del client i vinga, fins la propera vegada.
Ah, però que passa quan el banc et cobra, per defecte, coses que no t’ha de cobrar i tu no te n’adones? Doncs que t’ha robat, sempre per defecte, els calés de la cartera.
El símil de la cartera seria aquell del lladre que et fot la mà a la butxaca per robar-te-la i tu l’enxampes. I ell, elegantment s’excusa i et diu que te l’estava pispant per defecte, sempre amb un somriure a la boca.
El somriure dels lladres per defecte.
Jimmi Romeu.
