Brut ens sembla tot. També la sociovergència.

Evitant com puc estigmatitzar la classe política catalana, he de dir, i no ho puc evitar, que aquesta democràcia del segle XXI està força lluny de ser neta i transparent. I és que quan salten tant sovint cassos com Millet, Santa Coloma, auditories externes inexistents, fiançament de partits o pagament de campanyes electorals per part de mesenes anònims, només podem pensar que bona part de l’entramat polític està sota sospita i brut.
El subtítol de l’article resa: Sociaovergència, i és que sembla que a Santa Coloma de Gramanet s’ha complert finalment el miracle, encara que sigui, suposadament, per robar en nom de la política.
Ara be, entrant en el debat de si tots ho estan de bruts, dins el desapassionant mon polític en general, cal recordar que son els nostres vots els que, en teoria, decideixen. I si tenim el dret de decidir (paraules mediàtiques i condicionades), potser el més assenyat fora votar tots en blanc a les properes convocatòries, encara que difereixi de Quim Monzó i el seu article d'avui a La Vanguardia. M’imagino les declaracions del 100% dels nostres polítics l’endemà dels comicis: “...hem de reflexionar sobre aquest comportament de la societat, alguna cosa no estem fent be...”.
Be, de fet aquesta frase fa molts anys que la sento, i això vol dir que la reflexió, si la fan, dura els deu minuts que dura d’un cafè. Sembla ser, doncs, que l’únic que els nostres polítics no han aprés en quasi 30 anys de democràcia, és a fer de Polítics.
Això sí, com marquen els cànons del bon actor de teatre, ara comencen els assajos per a les properes autonòmiques i municipals, i ben aviat veurem posar en escena les virtuts dels ja escollits i les promeses dels candidats.
Una petita reflexió: Perquè els polítics poden incomplir les seves promeses i la resta de mortals no?.
I una post data necessària: Apartem de les sospites als polítics ferms, francs i bonjans, en perill d’extinció.


Jimmi Romeu Prenafeta.
La factoria.