A contracorrent amb l'esperit olímpic.

Algun cop m’han dit que vaig a contracorrent però ho han fet de manera banal i sense masses intencions, com allò de que algun dia perdràs el cap. Aquest cop però sí que he circulat en sentit contrari.
M’he passat quinze dies esquivant els jocs olímpics i la veritat, la tasca ha estat dificultosa ja que me’ls he trobat fins i tot dins el croissant de diumenge al matí.
No ho he fet per repte personal ni per disgust amb l’esport, ho he fet per convicció i prou.
He trobat tant descaradament hipòcrita la postura de cois, federacions, estats i mitjans davant la bestia groga que he tancat els ulls a tot aquest circ que genera milions d’euros disfressats d’esperit olímpic.
Quan parlem de la xina parlem de diners, d’intercanvis comercials i tecnològics, de balances i dividends difícils de compensar i sobretot de por davant la futura primera potència econòmica mundial.
Ens està passant una mica el mateix que amb els estats units. Com que ells tenen el poder, els deixem fer i mirem cap a un altre costat per no veure les trampes que li fan
al mon.
Obtenir un creixement desmesurat a canvi de cremar el medi ambient i d’unes condicions laborals deplorables és fer trampa. Mantenir l’estatus repressiu al Tibet és fer trampa i especular amb l’acer i el gra per dominar el mercat és fer trampa i davant d’això i més, el mon es rendeix i els atorga el grau olímpic, aquell que proclama l’esportivitat per davant de qualsevol competició i disputa.
Potser l’esperit olímpic acabarà sent l’interès olímpic, vist el reguitzell de rollalties que genera.
I dispenseu per no posar en majúscula noms que per a mi ja no son magnànims ni mereixen el meu respecte.

Publicat dimecres 10 de setembre a la meva columna del diari SEGRE.
jimmi Romeu.