diumenge, 21 de desembre del 2008

¾ de punt.
Aquest missatge que faig anar per títol, just de mida i quasi en clau secreta, és el que a molts passejants de la vida com jo ens pot salvar la pell en època de crisi.
Son els tres quarts de punt que el Banc Central Europeu ha rebaixat del preu del diner perquè aquest no pari de córrer. Ara només falta que bancs i caixes recuperin la seva confiança per deixar que ens endeutem més i que el carro no s’aturi del tot; amb perdó de l’expressió, hipocresia de mercat se’n pot dir d’això.
Aquesta crisi que ningú sembla saber d’on be ni qui n’és el responsable es troba ara en el punt d’inflexió o trencament plàstic on tenint el peu al coll a punt d’escanyar-nos, l’amo del peu (ningú sap qui és tampoc) l’alça una mica per no matar la gallina mentre pongui ous.
El galimaties del sistema econòmic, amb permís dels economistes, és un joc fet a mida per mantenir la roda girant.
Produïm per fer diners i poder-los gastar en productes que hem de produir.
El planeta se’n ressent, les butxaques sempre eixutes, el tercer mon esdevé quart i el gran poder, el de debò, el qui ens te el peu al coll, s’ho mira com qui guaita la granja de lloques un dia de tempesta. Quan aquesta passi, la tempesta, tot rutllarà de nou, les gallines a pondre, el pinso que no falti, la gàbia ben estreta i el granger a vendre ous.
I ara és hora de donar solucions de futur i per això el sistema financer sofrirà una profunda transformació que en realitat serà una mà de pintura i prou, per justificar que el model ha canviat i garantir que això mai més torni a passar; i potser fins i tot algú s’ho creurà.
Que aquesta serà la tempesta del segle, en podem estar gairebé segurs, però a la fi, tempesta i prou.

jimmi Romeu.
La Factoria.

dilluns, 15 de desembre del 2008

A granel.

Aquell dia em trobava a Tàrrega per punyetera casualitat, coses de la feina m’havien dut, sempre atrafegat, a la capital de l’Urgell; sabia, inconscientment, que era una ciutat amb tradició de comerç, potser d’aquell d’abans, de bata i llapis esmolat a l’orella.
Caminava amb les idees barrinant pel meu cap. La vorera era estreta però el trànsit escàs i això sol ja em distesava de les presses d’entre setmana, era dimarts a mitja tarda i ja havia enllestit.
Els meus ulls, de sobte, em van fer mirar cap a una portalada de fusta amb quatre vidres simètrics i amb poques pretensions d’aparador, a la vora hi penjava un rètol “Llibreria Major 23”; estava clar on em trobava però allò no semblava pas una llibreria.
Tafaner com sóc, vaig creuar el carrer per enganxar-hi el nas a la vidriera i vaig veure que sí, realment era una casa de llibres.
Sense voler-ho em trobava dins, sorprès pel que hi veia, una gran saleta de casa envoltada de prestatges carregats de llibres, però seguia sense semblar una llibreria típica. La Laura, la noia que la regenta no em va atendre com una botiguera, semblava més una lectora apassionada que tingués les portes de la seva biblioteca obertes i amb un somriure franc em va preguntar què m’agradava llegir.
Sense adonar-me’n, li estava explicant les meves coses, la meva vida i els meus costums, ella també em feia saber com era, quasi sense parlar. Quan em vaig sincerar i li vaig explicar que havia entrat per curiositat va fer un somriure encara més excel·lent i em va explicar qui era.

La Laura tenia apetit de lectura i molta gana de saber i un bon dia d’aquella passió en va fer el seu negoci, ella no és una venedora de llibres, la Laura ofereix històries als seus clients i aquests li agraeixen amb diners.
Em va explicar que l’esperit que envoltava la seva llibreria era també present a altres botigues i negocis de la ciutat; una manera natural i sana de fer comerç, una feina afable i d’aire gentil que mirava al seus clients com amics a qui resoldre dubtes i amb qui fer-la petar, quan es volgués.

Em va parlar de l’”Etna”, una botiga on la Marçala transmetia la seva manera de ser amb els vestits, penjolls i sabates que hi exposava; i de la “Camena”, on l’Anna i la Mª Alba havien creat el seu racó encisador on perdre’t encuriosit per l’artesania que hi mostrava, art pensat per vestir les cases i els espais amb un gust exquisit.
La Laura, la llibretera, també em va explicar que totes eren amigues i que compartien una manera de veure la vida que les va empènyer, ara fa poc, a unir esforços per donar una forma al seu estil de comerç. Vaig entendre que era com una mena d’agrupació de comerciants, però no, allò en realitat s’assemblava més a una colla d’amigues que pensaven en comú amb sentiment 2.0. Un manera de treballar plegades en objectius comuns i compartint experiències.

Aquest agrupament botiguer, anomenat “A Granel” està format també per l’”Anna Puig” que com ella mateixa diu, és un “espaidees” de creació de joieria contemporània; La Nou, la "jugueteria" dels meus somnis amb tractors i cuines de fusta, i llaunes de pèsols i paquets de sucre en miniatura; colors i formes que et farien jugar, si et deixessin sol i ningú no et mirés.
Només acomiadar-me de la Laura, a qui vaig de fer dos petons i un somriure agraït, vaig anar a visitar l’estudi de la Carmina Castelló, una pintora que també forma part d’”A Granel”. L’estudi de la Carmina em va traslladar en el temps i l‘espai a l’antiga Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega, amb aquell desordre imprescindible on tot, però, és ben desat on l’artista vol. Jo no sóc cap expert en pintura però si veig un quadre i m’agrada, m’enganxa, em sorprèn i em pica el nas, és que és bo de debò i la pintura de la Carmina ho te això, a més tot el seu àmbit és ple de llum i verd de les plantes que venen d’un petit gran pati interior, en conjunt sensacions magnètiques, seguint el mateix fil conductor de les altres botigues que la Laura em va descriure.
El quarter general d‘aquest equip de col·laboració botiguera no és un despatx ni una oficina sinó que és el “Kirikú”, un cafè de la “bohemme” que com be diu el Joan Barril no és un fluid sinó un àmbit.
Aquest cafè de la Plaça de les Nacions sense Estat, és un lloc d’aquells especials, on personatges i pintors, artistes, musics i estudiants hi deixen sovint el seu rastre, impregnant el seu ambient de contemporaneïtat i avantguarda.

Ja no recordo que hi vaig anar a fer a Tàrrega aquell dimarts, però sí que recordo be l’Angeles de Kirikú que mentre em servia un te verd amb unes pastes em parlava del temps i del poble i del mon sencer, sense coneix-se’m de res però com si em conegués de sempre. Recordo també la Laura i la Carmina, la Marçala...
Crec que aquell comerciant de bata i llapis esmolat a l’orella encara reposa una mica entre totes elles, però la seva aura és postmoderna, del segle 21 i amb un to de progrés ben entès i una mica indi. Atractiu vaja.
Si us dic que hi tornaré potser semblarà un anunci, però sí, hi tornaré i potser em compraré una cuineta de fusta amb forn, aigüera i rebost.

jimmi Romeu.

divendres, 5 de desembre del 2008

Sexe, mentides i cintes de vídeo.

Be, en realitat son vots, fotocòpies i cortines de fum, però el títol calia fer-lo llampant.
Fa poc se’m va publicar en aquest diari un petit sainet on parlava del desencís provocat per l’alcaldessa de Mollerussa, any i mig després de la seva sonada victòria a les municipals. Una victòria que molts varem celebrar i que semblaven obrir un espai de llum i claror al futur de la ciutat.
L’endemà d’esser publicat el sainet, l’alcaldessa, amb qui vaig coincidir al Consell Comarcal, em va renyar enèrgicament per haver estat crític en el meu escrit, com si amb això hagués caigut en prohibició o be pecat mortal.
M’ho vaig prendre com un cop calent poc rumiat.
Amb els dies però, he vist que no era tant calent. L’alcaldessa de Mollerussa ha esdevingut una cortina de fum, més fosca potser que la mostrada per l’anterior govern a qui ella, jo i molts, sempre varem criticar per aquest motiu.
La negativa de l’alcaldessa a fer l’auditoria externa promesa electoralment, l’aprovació del POUM fent poc soroll per no despertar inquietuds i l’absència d’una participació ciutadana amb la que va omplir els cartells electorals, se sumen ara, entre altres, a les traves que posa perquè l’oposició i els ciutadans puguem accedir lliurement als documents municipals que ens afecten, i aquest darrer cas a cop de decret d’alcaldia.
Què amaga la Sra. alcaldessa que no pugui ser esbrinat? Te alguna cosa a veure amb la tafaneria del regidor Martín sobre urbanisme? Seria sa un debat públic? Perquè ens dona la sensació d’estar enganyats?
Tant que varem criticar l’anterior govern per fosc i brut i ara resulta que amb els nous no podem ni fotocopiar els documents públics que son de tots.
Però en realitat, voleu dir que anar a votar ens va servir de res?

jimmi Romeu.
La Factoria.

Processor del Poal


Be, jo marxo que m'esperen a casa.