El Salt del Duran.

Del Salt del Duran en recordo bè les excursions. A peu, en bici, amb el 4L del pare o amb el 600 de la mare.Les llargues tardes de primavera i estiu esgarrapant-me les cames amb les branques dels matolls i l’herba seca. Els genolls pelats i l’aigua, revoltosa, per tot arreu; estem al Salt del Duran, l’obac del Pla d’Urgell en dic jo, un forat ple de frescor, vegetació i xiuxiueig d’aigua que reclosa a la vora del salt, el de debò, el que dona nom a tot el racó.
Recordo el festejador, una petita caseta on suposadament les parelles s’aixoplugaven de les mirades per fer-s’hi els primers petons, o potser els últims.
El Salt del Duran és, en realitat, un salt d’aigua de 4.5mt de desnivell brut, construït per ordre de La Forestal d’Urgell (La Forestal de Urgel), nom de la paperera que duran anys i panys va ser el motor industrial de la comarca amb altres contemporànies industries com la lletera El Castillo o la Farinera.
El salt d’aigua s’aprofitava per a fer part de la llum que alimentava la paperera; aquesta llum transitava per un tramat de fil al llarg de la tercera sèquia del canal d’Urgell per endinsar-se a Mollerussa i arribar al seu destí, La Forestal. Allí feia rodar, entre altres, les immenses bobines que estiraven la pasta de paper, amb el seu olor peculiar i els seus vapors calents.

Més avall del Salt hi havia i encara hi és, el Salt dels Llums que també feia corrent; de fet el Salt dels Llums va ser la primera entrada de llum a Mollerussa, el 15 de maig de 1904, aprofitant que era Festa Major. El Salt dels Llums va ser explotat per companyies elèctriques com La Canadiense Riegos y Fuerzas del Ebro o F.E.C.S.A.
El Salt del Duran però, sempre va ser explotat per La Forestal, tret d’una proba infructuosa que es va fer a mitjans del noranta, quan ja duia anys aturada la turbina. La paperera Forestal era tot un complex industrial a la mesura de la comarca i del seu temps, que més enllà de dades econòmiques i tècniques, avui a molts ens du memòries romàntiques i records d’altres temps guardats a la senalla.
Retornant al salt he de dir que per a mi, si hi ha al Pla d’Urgell un indret amb historia, enigma, recull i solitud, aquest és sens dubte el Salt del Duran.Des de fa molt i molt però, aquest racó del Pla és deixat i brut i ha perdut el títol de paratge amb aureola. (segueix)
Poca cura del lloc, poca implicació de la ciutat i aturada obligada de temporers, ànimes errants i altres dèries, han fet d’aquest indret, un gran jardí silvestre envoltat de misteriós silenci i vegetació transhumant.
Fa molts anys el salt era vigilat pel guarda de La Forestal. Recordo al pare que més de deu cops havia explicat el cas d’un dels guardes que deia que treballava fins a vint i cinc hores cada dia; tot fent-ne vuit de jardiner a La Forestal, vuit hores més de porter i fent també vuit hores de guarda a les nits del Salt del Duran, mentre hi dormia. I es clar, entre anar i tornar del salt a la paperera amb la bici, hi perdia una hora, la que en feia 25 del seu jorn. Si més no anecdòtic el seu cas i amb un punt de melangia per part meva en recordar el pare a l’explica-ho. Sucumbeix el rigor i apareix la tendresa. Si el pare hi fos, encara...
Tornar-li ara al Salt del Duran la seva esplendor, serà recuperar un lloc per on hi raja l’aigua que ha fet del Pla d’Urgell el que és i que ha fet que els seus habitants siguem com som.
El canal d’Urgell, les seves banquetes i els seus plataners son les línies que dibuixen la comarca per damunt dels seus fruiters i dels seus camps de blat de moro.
El Salt del Duran ha estat, per varies generacions, un lloc identitari d’una comarca mullada per l’aigua de reg fins a l’últim dels racons.
Memòria de guardes com el Josep del Salt de la Conxita o l’Andreu de cal Chona, treballadors com el Ramon Vilamajor o el Càndido Falip que un mes a l’any resseguien i sanejaven la línia elèctrica de dalt a baix.
Memòria de vells i no tant vells, d’aplecs de sardanes, berenars de pa amb xocolata i caragolades que revenen a la ment.I el 4L sota un plataner, ple de canalla jugant i obert de bat a bat; qui hi pogués tornar a aquest lloc si es recuperés del tot.
El Frederic Bosch em va explicar com ell i la Teresina hi feien excursions a peu, amb bici o amb el ruc de cal Culleré tirant del vell xarret, o quan el camió del Bosch de Sidamon els hi duia a l’aplec els dies de tenora.
En una terra com la nostra, plana com un plat d’oli, tenir-hi un forat al terra tant nostre com ho és el Salt del Duran, és sens dubte una gran troballa. Si més no però, no deixa de ser curiós que un indret com aquest hagi caigut en l’oblit.
La consecució dels corredors verds.
La comarca del Pla d’Urgell és un excel·lent espai, poc segregat, on intercomunicar les poblacions amb corredors verds que facilitin el trànsit a peu, amb bicicleta o tot creant una xarxa per a esportistes, rutes turístiques o rutes de lleure.Els camins que segueixen els canals i sèquies del Pla ja ens marquen part d’aquests corredors amb línies d’arbrat i aigua abundant, definint, amb poca actuació i intervenció, unes vies verdes idònies per arribar a molts indrets de la comarca.
Un d’aquests projectes de corredor verd és el que uneix el Canal d’Urgell principal, al terme de Vilanova de Bellpuig, amb Els Arcs, tot passant pel Salt del Duran, Mollerussa, El Palau i el terme d’El poal, de la mà de la tercera sèquia en un primer recorregut i del riu Corb en el seu tram final.
Aquesta xarxa de camins ecològics i la seva creació, pot tenir un punt de partida emblemàtic amb l’acondicionament del Salt del Duran i el seu entorn.
El Salt del Duran te un caudal d’aigua de 1300l/s., una turbina de producció actual de 5000V., tot i estar aturada i una potència de generació de 163Kw.

Jaume Romeu Prenafeta.