Els divendres al vespre a casa fem pizza, ens agrada estirar la pasta i deixar-la ben prima, que faci “crecs” quan li mossegues la punta.
La pizza és una menja universal, pocs racons del mon hi deu haver on no la coneguin, i és que els italians ho fan molt be això de vendre’s ells mateixos.
Contraposat al model italià hi podríem endevinar el model ponentí, aquell que es clou en si mateix i es menysté tot sentint-se inferior de mena; diuen que per a vendre un producte has de creure en ell, i a la gent del Farwest ens costa això de creure en nosaltres mateixos. Segur que un bon antropòleg ens en faria cinc cèntims del perquè de tot plegat.
I el cas és que no ens imaginem lo nostre cargol, la coca de recapte o les orelletes venent-se com a “rosquilles” a Manhattan, Nova Delhi o Shangai; i tret de festasses com l’Aplec del Cargol o el Ranxo de Ponts, que s’esbomben eufòricament i puntual durant quinze dies l’any, no trobem res de casa nostra amb un ressò que vagi mes enllà de la costa catalana, o de
Sabrem algun dia fer-les volar aquestes idees i que travessin les nostres fronteres?.

Fa pocs dies, a Poal, en el marc d’una festa familiar oberta a tothom, es va fer el segon concurs de coques de recapte per a celebrar Sant Llorenç; una petita empenta per a que lo nostre sigui reconegut i pugui, amb la gana de tots, emprendre el vol i engrescar-nos a fer d’ambaixadors de Ponent allà a on anem.
jimmi Romeu.
La factoria.
11.08.2010.