Com cantaria l’Ico, el xiquet de cal Garcia en una de les seves poesies, “no és que el temps ho curi tot però pot ajudar”; i això ve a tomb del temps i temps que fa que a casa nostra, el vianant, està abandonat i deixat de la mà de deu i del ben acostumats que estem a que això sigui així de quotidià.
Fa un temps ja em vaig postular per la manca de protagonisme que el vianant te a Mollerussa, només cal donar un cop d’ull al camí de pena que caminants i ciclistes han de sofrir per arribar a Palau o per anar a la Nufri a remenar les cireres, peres, pomes o el que calgui; un dia d’aquests es repetirà un accident com tants altres n’hi ha hagut i ningú no en serà responsable. El mateix passa a molts altres indrets de la ciutat on l’oblit s’ha engolit l’esperit de la gent, tot desant-lo dins l’embornal de les presses i el .jahofarem.
Només cal guaitar, també, el respecte que molts promotors i constructors tenen per aquesta espècie hominoide anomenada vianant; constructors i promotors, en general, miren d’obstaculitzar el bon pas de la gent, com si d’un joc de cucanya es tractés, tot posant-li traves i trampes per a veure si hi cau, envaint i extralimitant els marges d’espai comú ocupat, no senyalitzant degudament, no respectat els passos obligats per a persones i per descomptat fent inaccessibles les pujades i baixades de voreres per a cadires de rodes i altres estris similars. Queden però exclosos d’aquesta praxis alguns promotors que sí respecten la gent i el bon seny.
El centre de Mollerussa, el barri de les piscines, el barri .xino. i tants altres espais públics estan presos literalment pels vehicles, mentre els propietaris legítims de la nostra vida i del nostre entorn ens veiem reclosos a minses voreres i puntuals passos de vianants sistemàticament envaïts per la vestia metàl·lica amb rodes.
I la culpa de tot plegat de qui és? No caldrà cercar culpables diria jo, més aviat caldrà gestionar solucions ja que les acusacions esdevenen malsons pels acusats i això ens du a perdre el temps en desfer elucubracions mentre els problemes romanen en un impàs.
De solucions i propostes ja n’hem donat la gent i moltes i davant del dubte, que ens preguntin de nou. Ara caldrà però que els benvinguts o bentrobats governants en prenguin nota a l’hora de liquidar el famós POUM (pla d’ordenació urbana municipal, pels qui no estan al cas) i facin, de tot cor, la feina ben feta.
Els espais son per la gent, per gaudir-los, per usar-los i si s’escau, per respirar-los, si no preguntem-ho als nostres avis i que ens diguin quins carrers s’estimen més, si els d’avui, amb la seva dosi d’estrès o els d’ahir, calms i reposats. I és que els vehicles son eines i prou, i això, amb el temps, sembla que ho hem anat oblidant tots plegats.
Aquest crit d’auxili de la ciutat trista i estressada és pels nostres governants, per donar-los un cop de mà ara que encara hi som a temps.
Ara que ho recordo, en Juan Perro, fill de cal Auserón, a l’igual que l’Ico en un altra ocasió, va fer esment a allò de cridar alt i fort per demanar ajut. El que no se és si finalment algú els va escoltar i menys encara si algú els va ajudar.
Jaume Romeu Prenafeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada